Dr.Cat, l'esgarrapador

Ja ho sabeu: Montill no vol que la consulta per la independència, que es farà a Barcelona compti amb la col·laboració del govern català, tot i l’ajut ofert pel seu conseller de governació.

Res d’estrany, coneixent la transformació que ha patit el nostre president. Jo no sóc dels que odien els socialistes amb aquell resentiment rabiós propi de tants convergents i “nacionalistes” que es quedaren sense els beneficis cobejats. A més, entre d’altres coses, perquè durant el llarg període convergent no veig per enlloc que es fes més pel reconeixement de la nostra nació que el que s’ha fet durant el tripartit (amb la pressió d’ERC, of course). Més exactament, els convergents van fer menys.

Ara bé, això no treu que el que em sembla més espantós del sr. Montilla és que va defensar el país després de la sentència contra l’estatut amb una dignitat sorprenent (sorprenent perquè al capdavall ell és un brillant aparàtxic del PSOE), per al cap de poc, anar a Madrid i perdre fins la darrera unça d’aquella insòlita dignitat i convertir-se en un lacai del govern espanol. Una ocupació indigne d’un president de la Generalitat. Ja ho veieu: com està el servei avui en dia!
Que ara surti doncs, amb aquest refús a la consulta, em sembla del tot coherent.

I és que en Montill, també s’ha llegit el darrer llibre de’n dr. Cat, Referènding!

Efectivament, així com un altre gran, gran, grandiós, inconmensurable, aparàtxic de la seva empresa, ehem, perdó: vull dir del seu partit, en Joan Ferran, el president s’ha llegit el llibre i n’ha pres bona nota. N’ha pres bona nota justament per a fer el contrari que postula en dr. Cat. Perquè un llibre, amics i amigues,  també es pot llegir en negatiu si el que es vol és coneixèr millor els mecanismes del l’enemic, avançar-s’hi i preparar bé el contracop.

Montill demostra capacitat tàctica, com correspon a un alt funcionari del partit. El problema és que nosaltres, els que estem al bàndol contrari coixexem massa. No vull un cos d’aparàtxics nostrats, però sí que vull que tinguem capacitat tàctica i sobretot, estratègia.

Em sembla que, com que l’independentisme està esdevenint massiu, aquesta coixera tendeix a remetre, simplement perquè tanta gent ocupa espais i posicions, i això vigoritza el pais, el densifica com si es prengués un d’aquells iogurts per iaies descalcificades amb que ens matxaquen tothora a la TV. Però no n’hi ha prou. Cal tenir present que l’enemic és poderós i té moltes maneres i diners (que en part són nostres, una altra amarga ironia de la vida) per fer-nos la punyeta.
Estem al cas, i sobre tot, no fem el pallús.

Miquel Carxot,  per a tots vostès, des de l’avenc secret-secretíssim de’n dr. Cat