El diumenge passat vaig anar a l’Auditori de Barcelona perquè hi actuava el
Comelade amb la
Cobla St. Jordi. Com que el Comelade m’interessa i la música de cobla també, la suma feia doncs, dos interessos junts. També em va interessar -i molt- el preu, 10 pàfies*. El fet de viure a un cop de bici del lloc de l’actuació afegia encara més interés a la cosa. L’hora, les 6 de la tarda, interessantíssima: em permetia fugir d’una sobretaula soporífera a casa el cunyat, afeccionat a
Melendi entre altres perles de la submúsica espanola…
Així que, amb l’esperit radiant -madame Li, jo i el
toscano que m’estava fumant- ens vam atansar a la capsa de música gegant que és l’Auditori, tot caminant.
* L’entrada valia 10 euros comprada a guixeta o a taquilla, o com es digui. Fer-ho per la servicaixa dels dallonsis suposa uns 3 eurots més per la patilla. Quasi una tercera part de l’entrada… Acollonant
Abans del concert; observació del públic, gairebé geriàtric. Ja se sap, la música de cobla «sardaneja», i això no és ni enrotllat, ni modern. Tampoc s’assembla massa al flamenc, o al seus derivats… Però sí que s’assembla -en el timbre- a la música balcànica, que sí que està de moda i té prestigi, aquí i arreu.
Entre el públic, de coneguts, només hi vaig veure al poeta
Casasses, però no al
Félix de Azúa, ni al
Boadella, ni al
Rivera, ni a
Convivència Cívica Catalana, ni tants d’altres amants, protectors i promotors de la cultura catalana. Què estrany oi? Potser eren als
torus entre esquitxos de sang i dosis concentrades de cultura autènticament universal…
Així que, el poble ras, el poble humil, el públic iaieres, el públic pressumptament filosardanista, el public sospitós de «massacatalà», va ocupar disciplinadament les butaques i va assistir a un concert que, va començar com una flameta i va acabar en un incendi tremebundu.
El repertori consistí en temes pascals, i com a tals, es bellugaven des de l’intimisme fins al ridiculisme, l’humor, l’experimentació, la poesia, tot potenciat per la castanya que pot generar una cobla en ple rendiment i l’amaniment de la percussió d’en Pep Pasqual. Un espectre tan variat d’emocions i un aliment pel coco tan ric en fòsfor, com feia molt que no tastava. Potser el tret més distintiu del concert, o un d’ells, perquè ni ha més.
Un altre: que ens ho vam passar bomba. Estava tan exultant que no hi cabia a la butaca: tenia ganes de ballar, saltar, cridar, en fi; de fer circular tota l’energia projectada pels músics i reenviar-la a tort i a dret per a benefici de la humanitat sencera, així d’esplèndid em sentia. El millor concert viscut en molt temps: potent, emocionant, preciós, transformador i transportador, és a dir, pur art. Quants músics tenen aquesta capacitat? Perquè no és tans sols una questió d’energia, sinó de qualitat musical, de ganes d’experimentar, d’anar més enllà, que vol dir, de no fer coses previsibles, de divertir, d’estimular… Recordo un deliciós tema
–The Skatalan Logicofobism– que era com per ballar sobre les cadires de pura alegria! Feia un parell de setmanes havia vist a l’Apolo, la
New York Ska Jazz Ensemble -bosíssims, com sempre- que encomanen aquelles ganes de bellugar-se i de passar-t’ho bé sense més, però l’ska servit “a la comelade” va ser un moment de pura glòria… Bellíssim perquè era divertit. Divertít perquè era bellíssim
M’agradaria molt que aquest concert circulés pel país i pel món; aquí i, a Berlín, f
or example. Que n’editessin un disc, que la gent sabés que la música de cobla, o millor dit, que la formació de cobla es pot utilitzar per a tocar altres ritmes i altres músiques, que es pot revisitar i que el resultat és com un tsunami. Si a Alemanya o al Japó actuen les bandes gitanes o balcàniques amb èxit, que passaria si sentissin una cobla posada al dia?
I aquells que creuen que una música no es bona perquè és massacatalana, aquells acomplexats que carreguen autoodi, mala consciència, sobèrbia i ceguera, aquells que defensen per exemple, el flamenc, o el tango a mort -músiques, per cert, tan respectables com l’esquimal o qualsevol altre- però que no saben veure, no volen veure quan aquestes són cursis, plenes d’estúpida arrogància, o simplement dolentes, aquells que en la seva sobèrbia empastifen tot d’avorriment, si mai senten una música com la que feien el passat diumenge, potser s’ho acabaran fent a sobre. I nosaltres, tips d’aguantar la seva mediocritat, la seva vanitat, llavors, els fotrem la cartera. Perquè ja n’estem tips i nosaltres no he començat aquesta guerra de la «superioritat cultural», ni som nosaltres els supremacistes.
Rot Stewart, des del Poblenou de Barcelona
Hola Rot.
Sóc el contrabaixista de la Sant Jordi. Jo i els meus companys estem encantats amb aquest article. Moltíssimes gràcies en nom meu i -suposo- en nom de la Cobla Sant Jordi.
Nosaltres també vam disfrutar moltíssim dalt l’escenari i esperem que les teves paraules resultin profètiques.
Esperem retrobar-te al proper concert del cicle amb una proposta no pas innovadora però sí molt interessant, amb autors clàssics de la música per a cobla passades per la batuta de Saiz Alfaro.
Una forta abraçada i fins ben aviat!
Joan.