Dr.Cat, l'esgarrapador

L'actualitat anticolonial

14 de desembre de 2010
Sense categoria
7 comentaris

DEREK WALCOTT: POESIA, SOMNIS ERÒTICS I COLONIALISME per Rot Stewart

Derek Walcott és un poeta i  premi nobel caribeny, a qui desconeixia en la meva alegre ignorància fins que no m’hi vag topar en una entrevista al programa del canal 33 «l’hora del pedant». perdó, vull dir, del «lector». Jo no miro mai certs programes; el que va passar fou que vaig seure sobre el comandament i va sortir aquell de la calva, l’Emilio Peral i una tipa, entrevistant al tal Walcott, i m’hi vaig enganxar. 
 
No tinc ni idea de poesia, ho reconec. Un dia vaig provar de llegir un llibre del J.V. Foix i em vaig clapar com un soc. Recordo però, que vaig tenir un somni eròtic amb la meva cosina Vicky entre tortells de crema, i mones de pasqua. També hi apareixia un trolebús de color verd, espetegant com solen fer els trolebusos, i donant voltes com una baldufa. Enmig de tot: una família albanesa cruspint-se una cabra rostida… És el que tenen els somnis: arguments poc consistents, però amens.
Cap al  final, es tornava més sòrdid: hi apareixia la meva veïna jugant al ping-pong en bikini, fent una demostració de com projectar una pilota usant certa part, diguem-ne… central del cos femení, a la manera de les streapers del Soi Cowboy, de Bangkok. Vés!, coses que s’aprenen passejant amb en Dr. Cat per la capital thai!

I ara, després d’aquesa marrada una mica patillera, tornem al Walcott, the poet. Aquell home em va semblar d’una intel·ligència poderosa. Si hagués xerrat només de poesia, de ben segur hauria buscat si feien el «comissari Brunetti» o el Montalbano, però el que deia, i com ho deia, la seva presència, em van enlluernar. 

Una de les idees exposades és que la història s’ensenya com una successió d’experiències desvinculada de qualsevol intenció moral. I que a Occident venerem aquesta posició, aquesta amoralitat. A més, hi ha el factor temps, que acaba salvant qualsevol fet negatiu perquè aquest tendeix a corregir-lo d’una manera optimista: massa sovint entenem que qualsevol cosa que ha succeït és per a un bé final. Pervers, però cert. Walcott cita el cas d’un alcalde de Lisboa que va arriba a dir davant dels seus nassos que Portugal mai havia fet cap mal a cap país, Quins dallonsis! El pas del temps difumina i acaba esborrant les malifetes. Aquesta mateixa apreciació és aplicable a tots aquells nacionalistes espanols inconscients o cínics. Un exemple: Espana és amiga de Cuba. I Cuba d’Espana. Tots molt amics, i mot latinos. Ja. Però ningú diu que els camps de concentració els van inventar un mallorquí, Valerià Weyler, a la guerra de Cuba tres anys abans que Lord Kitchener copiés la tècnica per a genocidar els boers. Com que Espana s’ha encarregat molt bé d’amagar aquestes cosetes, la idea més extesa, fins i tot entre les propis anglesos, és que els camps de concentració els inventaren els britànics a Sudàfrica. M’agradaria que el Joaquin Sabina enlloc de dir “hay que pegar un tiro a los grupos espanoles que canten en inglés” digués que lamenta les massacres espanoles a Amèrica, i sobretot que deixés de cantar. 

Walcott, creu que, per exemple, podria passar que el genocidi contra els jueus acabés essent justificat com quelcom necessari en la construcció d’Europa, per al seu progrés. Fins i tot es podria arribar a redimir els Mengeles ja que els seus experiments es feien en nom de la ciència, de la ciència entesa com a Dèu, com una mena de Dèu modern i tot-justificador. Cal una història amb moral? I tant! És més, la poesia és incompatible amb aquesta visió oficial i amoral de la història, del «progrés», afirma Walcott.

Em sembla molt interessant la seva proposta de «congelar» moments històrics negatius de la història -fent-los aixi presents- (i aquí hi cabria inquisició, nazisme, genocidi a Amèrica, etc) enfront de l’«assimilació», i per tant, de la «desaparició» d’aquests fets espantosos. Això és el que fem a Europa, i a les Espanes, a Catalunya. I també a Amèrica (penso en els Vargas Llosas, en el nacionalisme argentí o «latino»…), i en temo, també a tot el món.

Més endavant, deixa anar un altre concepte interessant que és el de la percepció de l’art i de la seva història -òbviament ell, com a caribeny conscienciat, parla com algú excèntric al món occidental. Aquesta situació el pot portar a no valorar un Picasso o la història de l’art des d’una perspectiva cronològica tal i com nosaltres fem. Potser per a ells Picasso no té cap valor, ja que no compta la progressió de l’experiència artística sinó la seva simultaneïtat. Interessant, l’alternativa visió, a la nostra tradició (rodolí).

De fet, si mireu al segona part del videodesprés del sempre alegre Lou Reed, hi trobareu l’entrevista sencera i entendreu molt millor el que tracto d’explicar.

I ara, per anar acabant, em pregunto quin és el paper dels nostres intel·lectuals. Quina mena de pensadors són, i quin abast té el seu pensament. I aquells que tenen un compromís amb el país -penso en certs sociòlegs, ehem- que baden? Ningú es capaç de veure no ja aquests matisos, sinó les diferències essencials entre dominat i dominador, entre visions perifèriques i visions etnocèntriques? Com a catalans que volem disposar d’un estat propi podriem generar alguna cosa una mica més interessant i legitimar la nostra aspiració posant en evidència el que ha fet i encara fa l’enemic. És interessant reflexionar sobre aquestes visions walcottianes i adaptar-les al nostre entorn? I finalment, interpelant a aquests intel·lectuals, prenc en prèstec el títol d’un llibre d’un altre poeta, l’Enric Cassasses: Que dormim?

Nota: al final, m’aficionaré a la poesia i tot.

Rot Stewart des del Poblenou, Barcelona.

 

  1. perdona, eh? m’he partit de riure amb el susodicho somni, la família albanesa (que bona la foto), la capital thai, el link http://www.catigat.org/col.laboracionistes.htm (tenim material per un tubu…)
    M’agradaria que el Joaquin Sabina enlloc de dir “hay que pegar un tiro a los grupos espanoles que canten en inglés” digués que lamenta les massacres espanoles a Amèrica, i sobretot que deixés de cantar. (ostres i a mi!)

    M’ha agradat tot a excepció d’una coseta: aficionar-te si, però NO ET TORNIS POETA.

    El vidriu me’l miro luegu eh? No tira!

    Des de la RuT a del PobleSec (Manlleu-Girona o pasillu de casa)
    La ben orientada 

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!