HE ANAT al
CCCB a veure-hi la darrera exposició
«El D_efecte barroc» i he de dir només que
Dom Ramó, després d’anys «deleitant-nos» amb muntatges que farien babejar als directius més creguts del
Canal 23, per l’alta proliferació de videos, pressupostos sense fi i continguts plens de vent, sembla ara que comença a aplicar
leeeeeeeeentament el canvi de paradigma que ja fa un temps reflecteixen els seus articles a
El País. Sense abandonar el pressupost i la carcassa de luxe (això que no falti), el CCC…B (xist!) ha afegit una C extra a les tres ces de sempre: Una C de Crítica. Deu ser que per fi ha vist que un museu que analitza la cultura, ha de fer alguna cosa més que posar-li un marc de disseny. No us explico de què va. Només que no us fieu del títol oficial: És per despistar les masses. El títol que orientaria millor el personal ja us el poso jo a dalt. I fins aquí vull contar-vos… però crec que ja està dit tot.
DONCS JO també hi vaig anar amb el que escriu a continuació, mr. Xofat. A mi l’expo em va agradar d’entrada i encara més de sortida. I qui hi hagi anat hi ho hagi vist, m’entendrà, perquè, veritablement, la darrera sala és demolidora, i s’hi ha d’anar preparat mentalment, i si cal, amb l’ajut de drogues. Des d’aquest modest bloc recomano a tothom que hi vagi: és indispensable!, tant per al més descolonitzat com per als Albertsriveras i similars. De fet, crec que és una expo a la qual hi hauria d’anar el Rivera, el Boadella, la Mascó, els Tricicles, i en general tots aquells
zombiets catalans que tant ens fan badallar amb la seva medriocritat complaent, tots junts, com en una processó. I que els aprofités. La pel·li que es projecta,
«El premio» de David Blanco, és brillant, divertida, exemplar. El partit de futbol Mèxic-Brasil, al·lucinant… El defecte més gran, i greu: la quantitat de material audivisual per a consultar. Més de quatre hores de videos que s’han de sentir amb els auriculars demanen una paciència només exigible als estudiosos. Caldria que tot aquest material fos «aprehensible» d’una manera més lleugera, amb resums, gràfics. Una pena. Tot i així, felicito al CCCB per l’esforç i la valentia. Ja sabeu, a visitar l’expo!
ÉS AQUEST un
muntatge conceptualment molt complex i amb més capes que una ceba, certament
interessantíssim. Sense que calgui consultar cap revista pollosa, tots tenim al
cap a més d’una persona a qui lligaríem a una cadira i li faríem veure les més
de quatre hores seguides de projeccions audiovisuals, a veure si es
deszombifica una mica. Bé, ara espero que el «Niño
Pepita» m’il·lumini a l’hora de dir alguna cosa d’interès sobre de què
punyetes va tot això, sense citar literalment el catàleg de l’exposició,
d’indispensable adquisició, per cert, si voleu aprofundir en un contingut
pràcticament inabastable en una o cinquanta-cinc visites. «A través de
cinema, vídeo, documental, animació i instal·lació, la mostra ens fa
reflexionar sobre les relacions entre cultura i poder, així com sobre el
caràcter estratègic de qualsevol representació identitària.» Aquesta frase
no està copiada del catàleg, sinó del fulletó informatiu, que és diferent, eh?
Bé, ho intentaré en només una sola paraula: aneu-hi! Però, vigileu, això si,
tal com menciona el camarada Rot, amb la part final de la mostra, aquesta pot
ferir greument la vostra sensibilitat. Ell perquè es va posar les ulleres de
sol que sempre porta a punt, i aquestes li van atenuar una mica l’efecte, però,
val a dir que, hores d’ara, jo encara estic una mica marejat…
