Dr.Cat, l'esgarrapador
L'actualitat anticolonial
L’ESTATUT DELS PEBROTS … ja és aquí!
Amb una majoria d’indiferents, una participació copada de SÍs, una gens despreciable manifestació de NOs, acompanyada d’una notable presència de blancs (de fet, sobres buits), s’aprovà el dia 18 de juny, el conegut Estatuto de la Moncloa, conegut com l’Estatut dels Pebrots. El rebombori provocat pels mèdia en guerra, la patronal espanyola i el populatxo espanyol que va sempre darrera, ha fet que s’aprovés un text lampedusià que no farà modificar ni en el maquillatge, l’Espanya de sempre.
L’anàlisi que en farà la Lliga Anticolonial d’aquesta aprovació no la sé. Suposo que parlaran de la desintoxicació zòmbica, bla, bla, bla … però jo us puc avançar que d’entrada hi ha una relació directa entre l’aprovació de l’estatutet aquest i la manifestació massivament planificada de burrisme que vivim des de fa dos anys. L’entrada del tripartit a la Generalitat, va crear una espectativa que amb el temps s’ha vist defraudada, en part, per dinamitada. És a dir, hi havia un projecte que se’l van carregar des de fora i per aquest efecte mimètic, des de dins (sobretot des del PSC (PSC (PSC-PSOE)). En Zapa, el mentider, temia que les maragallades el fessin caure del seu moment gloriós i per tant va decidir que calia retirar-lo. En ZP va pactar amb el Mas-venut un futur sense ell. I els capitans del Montilla li van dir amén. Tot això s’hauria notat molt si no s’hagués repartit tifa al poble a base del burrisme. Amb aquest animaló els bons-catalanets, que a sobre es van creure aquella carta de la LA del salmantí ridiculitzador de gironins, van creure haver derrotat l’espanyolisme amb una mascota patètica. Així ens va! De moment aquesta és l’anàlisi. La tesi encara l’estic cuinant. Seguiu-me llegint … si voleu!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En un règim de llibertat, en el que ningú té per què témer alguna conseqüència negativa per expressar la seva opinió, tendeix a ser veritat que el silenci és senyal d’atorgament. Quan es tracta de confirmar un text normatiu, abstenir-se suposa no rebutjar el que se’t proposa i, acceptar, en conseqüència, l’entrada en vigor d’aquest text.
Qualsevol ciutadà que es quedés en la seva casa el diumenge sabia que el Estatut entraria en vigor. No anar a votar diumenge passat suposava acceptar implícitament l’entrada en vigor del Estatut pactat entre el Parlament de Catalunya i les Corts Generals. L’abstenció podrà ser interpretada com indiferència, però mai com rebuig.
En tot cas, el significatiu i políticament rellevant és que el rebuig dels ciutadans de Catalunya al pacte entre el Parlament i les Corts Generals és molt reduït. El 21% del 50% és insignificant. Políticament manca de tot valor. I com més temps passada menys valor va a tenir. El que quedarà del 18 de juny del 2006 és que el cos electoral de Catalunya ha dit sí al pacte entre els seus representants polítics i els representants de tots els ciutadans de l’Estat. S’ha produït la coincidència entre la manifestació de voluntat arribada mitjançant una institució de democràcia directa i l’arribada a a través de les institucions de democràcia representativa.
Aquesta pretesa separació entre els ciutadans i els seus representants polítics, s’ha vist en el camp dels partits que han propugnat el NO en el referend. El percentatge del SÍ ha estat superior a la suma dels percentatges dels partits que han defensat aquesta opció en les últimes eleccions autonòmiques o generals, mentre que amb el NO ha ocorregut el contrari. Això sí que no és discutible. Són els defensors del NO els quals haurien de reflexionar sobre si realment estan interpretant adequadament la voluntat de qui els han votat. Els defensors del sí no tenen aquest problema.
Els que han parlat directament han estat els ciutadans de Catalunya, però han aprovat tant l’actuació de la seu propi Parlament com la de les Corts Generals. I això, no com es va fer en 1979, sense experiència d’exercici real i efectiu del dret a l’autonomia en condicions democràtiques estables, sinó després de més de 25 anys d’exercici de tal dret. En 1979 únicament es podia dir sí. El no o fins i tot l’abstenció era dir no a l’autonomia, que era gairebé tant com dir no a la democràcia.
El referend del passat diumenge ha estat simultàniament un referend de ratificació del Estatut i de ratificació de la Constitució. El text que es va aprovar en el Parlament no era compatible amb la Constitució. Ha estat en la negociació entre el Parlament i les Corts Generals quan s’ha arribat a un acord sobre una reforma estatutària compatible amb el text constitucional.
El sí del 2006 no és solament un sí al Estatut, com va anar el sí de 1979. El sí del 2006 és també un sí a la Constitució, una confirmació pels ciutadans de Catalunya de manera directa que segueixen considerant la Constitució espanyola com el pressupost i el límit per a l’exercici del seu dret a l’autonomia.