PAÍS PATÈTIC

Fa uns quants anys, en Josep Vicent Marquès va escriure un llibre molt recomanable per a tots aquells que ens interessem per la part sud del nostre país plural -tant, que pràcticament és l’única « plurinacionalitat » real de la península-. I ens hi interessem més enllà de les mosses, l’arròs i la petardada.
El llibre és « País perplex » i aquest títol ha estat parafrasejat tantes vegades que ja no ve d’una.

«País patètic»: una bona definició del Principat, ara mateix. I em refereixo al trist espectacle que ha acabat amb el període que els llibres de text anomenaran sense dubte «El primer tripartit» .

Aquest període no havia començat malament: una sana alternança permetia acabar amb el règim pujolista i imaginar un cert viratge cap a l’esquerra i un esforç de cohesió social i incorporació alegre a una mica de catalanisme de les grans bosses «impermeables» a la catalanitat de l’àrea metropolitana i tants llocs més. Res de l’altre món: potser un polsim més d’escola pública, de sanitat pública, de protecció al medi ambient, reducció dels accidents laborals i fins i tot un xic més de català. No es podia esperar res més, i qui ho fes, allà ell.
Feia goig veure capitans del PSC més suburbà fer declaracions pràcticament semisobiranistes, sentir parlar tothom del «dèficit fiscal», abans tema reservat als radicals. L’Estatut del Parlament no era cap meravella, però no estava malament. En tot cas reflectia un esforç unitari per primer cop en molts anys.

Però ser una colònia passa factura: els interessos del PSOE a la metròpoli passen fins i tot per sobre de l’afany de poder dels socialistes catalans. El cas Carod va ser un avís clar de cap on anàvem» per ETA ens va dir què érem: no ja una colònia, sinó un país de burrus. Especialment quan a Madrid ningú no va fer cap manifestació de rebuig al terrorisme d’Al-Quaeda quan Espanya fou «indultada».

A Madrid es van polir en un tres i no res un Estatut que aquí ens havia costat molt de fer. Una mica de premsa groga, un mini pronunciament militar, uns quants bisbes, l’Ibarra i en Guerra… I arriba en Zapatero a posar seny: és a dir, a retallar. Els altres li ho havien posat fàcil. Com fer que els catalans s’empassessin les rebaixes? Un cop de mà als qui sobretot volen poder, al preu que sigui i tot arreglat: l’incòmode ERC deixa de ser un aliat i el dòcil Duran, sempre esperant ser ministre, amb l’amic Mas que espera ser President amb els vots socialistes, venen l’Estatut per quatre xavos.

Encara hi ha qui pensa que en Zapatero no fusta d’estadista?
De l’«Espana plurinacional» a l’Estatut aigualit ha tingut un camí ben fàcil. Gràcies COPE, gràcies Conferencia Episcopal, gràcies PP, déu dir en la intimitat! Esperem que amb els bascos no ho tingui tan fàcil i ser Zapatero I el Pacificador li costi alguna concessió política que poguem aprofitar nosaltres, els burrus, els porucs, els patètics…

Home, el tripartit no era gran cosa. Ja hem dit que no en podíem esperar gaire tampoc d’un govern d’esquerra moderadíssima. I moltes coses s’estaven fent bé. Fa gràcia sentir el PSC adular els consellers d’ERC que tan bé ho han fet. «El govern s’ha trencat per "política", no per "polítiques"», diuen. Fantàstic! I la ciutadania? La ciutadania que necessita «polítiques» efectives en la seva vida quotidiana no pas incompatibles amb la «política»?

L’única oportunitat que té el Principat de sortir endavant, ara mateix, és per desgràcia el tripartit. Qualsevol altra opció és odiosa: CiU+PP, ja sabem de què va. CiU + PSC és la destrucció de l’oposició, de l’alternança, de la democràcia. ERC + CiU deixaria fora la meitat de la població i podria crear fractura social. PSC sol, quin malson! PSC + ICV, amb una Iniciativa tan manyaga com l’actual, seria el mateix que l’anterior. Per contra, el tripartit garanteix una certa política d’esquerra moderada, un cert catalanisme i un cert esforç de cohesió social del país, que tanta falta ens fa.
La irresponsabilitat de tots en haver fet petar el tripartit és patètica. A què es pensa que juga en Maragall desfent el primer govern de semi-esquerres des del 39? O ERC, que promovent neoestalinistes com en Vendrell ens demostra que ja està realment preparat per governar, però alhora s’acomiada per sempre d’allò de les «mans netes»? O ICV, a qui fan fora del govern un conseller exemplar, està en contra del trencament del tripartit però sols es limita a queixar-se baixet…?

A tot això, el «ministre» Duran i el seu col.lega Mas, que saben que no podran governar mai més sols, volen fer forta la seva aliança amb Madrid per obligar el PSC a pactar amb ells… Què més dona fer política colonial? L’important és ser al poder….

Patètics. Tots. Patètic tripartit, patètic CiU, patètic estatut dels retalls. Què més dona ja que sigui millor o pitjor? Com a única opció possible de dignitat, d’autoestima, no podem sinó dir NO i donar una bona clatellada, no a Madrid (prou mirar sempre a la metròpoli), sinó als nostres dirigents. Prou de política colonial. Feu política nacional (que no vol dir nacionalista) d’una vegada!
Prou de fer el burro!

Afegeix un comentari

Respon a Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *