Dr.Cat, l'esgarrapador

El passat diumenge, dia de la consulta per la independència, 10-A de glòria, el Catmòbil va tornar a rodar per Barcelona en una «missió felina». Logotipat per a l’ocasió, va repartir ànims, informació de les «polling stations», manuals del «Referènding!» i tota mena de «hits» catistes. L’esdeveniment el va dur per tota la ciutat, del Poble Nou a Nou Barris passant pel Gòtic, la Sagrada Família, Gràcia, la Barceloneta i fins a Sants, traslladant on calgués a dos dels observadors internacionals vinguts expressament des de la Galícia més descolonitzada. El més recordat seran els vítors i ovacions i demès mostres de suport que anava arreplegant el Catmòbil al seu pas per la ciutat, a mesura que, imparable, avançava pels carrers i avingudes, curulles de votants. Veure tanta admiració, la il·lusió a a la cara d’infants, joves i grans, nadius i forasters, fou un premi emocionant.

L’anècdota del dia, com és pertinent en tota «festa per la democràcia» que es vulgui fer merèixer, també la vam tenir. Així com les taules  tingueren l’home de la navalla, el zombiet de la camisa blava i la monja votant, nosaltres tinguérem un taxista fatxós, que en intentar empaitar-nos, va acabar amb el seu cotxot encastat contra un pobre plataner. I amb els penumàtics punxats. Els quatre. Sempre va bé dur una caixa de claus del 36 i de cabota ampla, per a desfer-se d’aquesta mena de perseguidors pesats. El millor: la cara del taxista espanyolot, tot vermell de ràbia, plantat al mig del carrer, -de poc no l’atropella un autobús de turistes  serbis- al costat del taxi fumejant, brandant el puny i dient coses en la seva llengua -que presumim, no devien ser gaire agradables-, veient el Catmòbil esmunyir-se carrers enllà. Són coses que passen, certament, però què voleu: no deixen de ser danys col·laterals. Els taxistes fatxosos no ens agraden gens, però no menys que ells a nosaltres. I menys que ens persegueixin. Sort en tenim que  quan  anem en «missió felina» no hi ha qui ens enxampi.

Després de la intensa jornada, els catlànders vam fer acte de presència a l’antic local del CADCI de la Rambla de Santa Mònica om van escoltar al gran Alfred Bosch, i… també, quin remei és clar, als aprenents de líders de Solidaritat i afins (Uriel Bertran, Santiago «Calli» Espot) , d’ERC  (Jordi Portabella) i  CiU (Oriol Pujol i Ferrussola). La concentració posterior a fora el carrer va posar la traca final  a la diada (traca és un dir, perquè no n’hi va haver i aquí toca autocrítica) amb els càntics, crits i flamejar d’estelades i estrelheiras gallegues (dels observadors). Abandonada santa Mònica (aquest nom el trobo sexi, potser perquè un cop vaig conèixer un tal Mòni…. bé, deixem-ho!)  l’after consulta va traslladar-se a la plaça Reial, al mateix barri, primer a base de sopars i cerveses al bar Glaciar i després, ves tu a saber on, perquè un servidor se’n va anar a fer nones de tant exhaust com estava. La gresca segur, però, que no va acabar aquí. L’èxit d’una diada com aquella no es celebra cada dia!

Miquel Carxot , per tots vostès des del Bar Llorenç. Les Gunyoles. Alt Penedès.