Dr.Cat, l'esgarrapador

L'actualitat anticolonial

24 de novembre de 2010
Sense categoria
0 comentaris

CATALUNYA, PAÍS KUMBA. ESPANA, PAÍS CASPÓS. per Rot Stewart

Si fessim l’esforç de veure el nostre petit país, per exemple, des d’un zepelí, en tindriem una visió essencial, lliure de detalls i detallets. No veuriem, per exemple, la calva enlluernadora d’un Duran Lleida o els llavis siliconats de la Camatxo. Tampoc veuriem les petjades fosilitzades de xiruca que creuen i conformen el paisatge mental d’un certa Catalunya. Per a percebre aquestes marques cal una altra visió, una altra actitud contemplativa. El cert és que cada país té una idiosincràsia -o vegades vàries, tot depenent de la seva uniformitat cultural. La nostra, o almenys la d’aquells que estan compromesos amb el país, prové directament del «xiruquisme», altrament dit, «Kumbaianisme».

La part dolenta d’aquesta constatació és que aquest Kumbaianisme (o la seva evolució), és una motxilla feixuga que ens condiciona com a poble, en una actitud i una manera de fer tova, autocomplaent, parroquial (en els dos sentits, el catòlic i el de curta volada, de campanari, vaja), i força acovardada.

La part regular, és que és el kumbaianisme és la nostra manera de ser autòctona, o millor dit, que és diferent de l’essència espanola, que es basa en la caspa acumulada des de la Reconquista -o abans- i que confirma una cop més que fins i tot en això som diferents, que som una nació. Una nació ho és per autodefinició dels seus habitants, perquè així ho creuen, i també perquè es saben diferents dels seus veïns. Una cosa és també, comparada a una altra. Kumba vs caspa.

Aquest dies veiem el gloriós lema de campanya d’Iniciativa que fa així: «Verd, esperança». Mare meva! Com es pot ser tan recontrakumba? I si veiem el careto que fa el bon jan de l’Herrera al pòsters, l’efecte K es multiplica exponencialment. I que dir del Carretero i els seus acòlits, començant per la Carandell? Per no parlar de la galàxia convergent, amb aquell estil gestual i verbal creat per Pujol i perpetuat pels seus deixebles, aquells «escolti’m» capellanescos pronunciats amb aquell to que es vol «de persona responsable, assenyada» que fa girar l’estòmac, per fals i per aquell tuf de catalanet insuls i inofensiu. ERC, kumbes?, rekumbes. PSC? I tant, i en la versió kumba-progre compartida amb IC o els «Des de baix». Tots són variacions del mateix.

Et moi? Sí, ho vaig ser. Tots tenim rastres de Kumbalina a la sang. Jo vaig anar a un agrupament escolta «autogestionari», l’A.E. Pere Quart, al qual dec, certament, alguns dels episodis més gloriosos de la meva existència i una formació vital notable, a més d’amics perdurables. Però també, algunes llànties de rancietat genuïnament catalanes que les he hagut de treure de grandet, amb el Kh-7 a una mà i l’scotxbrite a l’altra. Rasca que rascaràs.

Del món dels esplais, agrupaments i cases de colònies hem sortit nosaltres. I no només ho veiem entre els polítics. For example: l’humor de Polònia és així. Kumba. Va començar agosarat i s’ha anat conformant amb els gustos del país real. Resultat: un humor, humoret, previsible, complaent, que potser no està malament però que no és suficient.

Ja van sent hora que mutem com a poble cap al postkumbaianisme. Sobretot  perquè aquesta cosa aparentment llibertària i hippie, -en el pitjor sentit del mot- de l’«entre tots ho farem tot» ha demostrat -i es demostrarà de nou aquest diumenge-  que el que hem fet entre tots és el panoli. Ja és hora de sortir de les cata-kumbes. Una mica més de mala bava, combinada amb una cosa «charmant», de seductor, ens aniria millor. Voleu un exemple: el gran i anyorat Pepe Rubianes.

Rot Stewart, per a tots vostès des del Frankfurt Siscu del Paral·lelu de Barcelona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!