Dr.Cat, l'esgarrapador
L'actualitat anticolonial
QUI TÉ POR AL V.O.S.C.? per Max Headroom
Sovint
s’ha comparat la cultura, quan aquesta brilla per la seva absència, amb un
solar si és cultura urbana, o un desert si és rural. Als espanyols per
la seva banda els abelleix usar el mot páramo.
En
canvi, quan la cultura no aporta res de nou, com ara la pintura contemporània catalana que no fa més
que decorar despatxos, hom diu que pateix d'”encefalograma pla”.
Més o menys pensava això el pintor Perico Pastor, en fer una
escaient foguera de sant Joan amb alguns dels seus cromos (jo ja
ho hauria fet fa temps). Aquest hàppening pseudoartístic no és nou, però l’autor, molt viu, va aconseguir sortir
al TN i explicar-se… i promocionar-se, of course. I és que quan l’art és un gran buit, qualsevol
ocurrència, per mediocre i que sigui, es converteix en una “gran reflexió”.
El
mateix passa amb l’art del cinema. A Catalunya, en un sector on la
caspa i l’immobilisme
dontancredista és
norma, qualsevol proposta de reforma és vista com a iconoclasta. La
primera vegada (1993) que un conseller (Pujals) va proposar dictar
sobre la llengua de la versió doblada o subtitulada al cinema, va
haver de sortir per cames de cal senyor Balana. Al cap de disset
anys, un altre conseller (Tresserras) també legisla, però ja tirant pel dret: ja no demana permís. La resposta és coneguda, tancament
patronal i espots tremendistes anunciant la fi del món, coincidint
amb l’arribada de la llei del 50%. Entre la no-nata llei Pujals i la
llei Tresserras, en tots aquests anys, com a molt hi ha hagut la
plasmació de la realitat frustrant: “cinema en català: Missió Impossible!” i,
darrerament, una campanya naïve
de
promoció de…crispetes (sic), segons sembla per canviar de lema
(resic). I ja està! Mentre, els empresaris ja recarreguen
bateries (de míssils) per tornar a disparar quan la llei s’aprovi. Com que el nostre contra-atac no es pot fer amb piules
(o crispetes), per inútil, però tampoc a l’estil banzai, què tal
optar per la tàctica de guerrilla i atacar pels flancs, creant
confusió i de la confusió, al debat? Doncs, això mateix és el què
busca la campanya pel VOSC, que reclama cinema subtitulat en català,
als cinemes ara exclusivament en VOSE. Com que és barat, fa aprendre
idiomes i no es carrega la versió original, quin empresari hi
argumentaria en contra? Cap! Llevat aquell que li bufi ser rebatejat com el
nou Mr. Scrooge del cinema. Així doncs: tothom, sense manies, a tort
i a dret: VOSC!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!