Si som observadors, constatarem com molts dels guiriots que pul·lulen pel nostre país esdevenen de cop i volta uns aferrissats defensors de llurs colors patris. Normalment, ens tracten amb prepotència si surt pel mig -que tard o d’hora acaba sortint- el tema del català o de la nostra cultura. Que si som uns provincians, que si som massa catalanets,-però ells, en canvi, curiosament, mai són massa guiriets– que si això del català és una collonada, una nosa, que si havent el castellà, perquè hem de parlar en patués, que si el nacionalisme és dolent, i bla, bla, bla.
Molts hem sentit ja, masa vegades, aquests estúpids arguments. I és clar, al començament, no repliquem gaire, si voleu per avorriment, però al final acaba cansant, i un bon dia, tips de tanta idiotesa, esclatem com una traca descontrolada. Perquè si la gent no pensa, si no s’informen, si no fan servir suc de cervell, és la seva resposabilitat i no els hem pas d’aguantar com si fossim la mare Teresa de Calcuta (que en realitat era albanesa), oi?
Bé, doncs resulta que aquests individus, víctimes del síndrome de la “transmutació nacionalística-futbolaire” esdevenen davant nostre uns ultranacionalistes com ja voldria en Hitler & Co. per a amenitzar aquells saraus tan bonics que organitzava…
Què passa, doncs? El fútbol estupiditza més la gent, o per contra és útil perque destapa atavismes i nacionalismes que hom creia extingits? Aquí hi ha alguna cosa mal resolta, tan mal resolta, que quan li comentem a un d’aquests cosmopolites, veurem com tendeixen a callar, enmudits pel descobriment de la seva pròpia beneiteria. És un moment, únic, màgic, quan veiem ens els seus rostres altius, vermells del sol, la constatatació de la seva pròpia incapacitat mental. Callen perquè veuen la contradicció i la vergonya de descobrir, com en realitat creuen que hi ha pobles de primera i pobles de segona. I que ells pertanyen, of course, al primer grup, i nosaltres, pobres indígenes provincianets, juguem a la segona divisió.
Ara és hora, segadors i segadores, ara és hora de caçar guiriots prepotents: Esmolem ben bé la llengua! I bona collita. I si de pas pitlllem un guiriot o una guiriota de bon veure i millor actuar, millor que milllor!
Rot Stewart, per a tots vostés, des del restaurant “El garrafot”. Les Gunyoles d’Avinyonet, Alt Penedès.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!