Dr.Cat, l'esgarrapador

L'actualitat anticolonial

6 de maig de 2010
Sense categoria
1 comentari

25 D’ABRIL, SEMPRE… ON THE ROAD! Per Lucy Ewing

El dia 25 d’abril s’ha fet definitivament un lloc al calendari, com una data de commemoració i lluita. El 25 d’abril de 1707, per l’heroica resistència dels Maulets, els supervivents dels quals resistiren també a Barcelona, l’Onze de Setembre de 1714. Dos-cents seixanta-set anys més tard, el 25 d’abril de 1974, quan militars anticolonialistes portuguesos, farts d’estar ocupats als (territoris) ultramarins van plantar la dictadura salazarista. I a la fi, el 25 d’abril d’enguany, quan gent catalana de quasi dues-centes poblacions votava massivament per la independència, posant en pràctica l’art del referènding.

Aquesta és la meva crònica (roja i rosa) d’aquest tercer 25 d’abril, “incrustada” dalt d’un cat-mòbil que treia més fum que la Union Pacific del meu besavi. Quasi al galop, mocador al vent, vaig llençar-me a la carretera amb tres mestres referendaires catalans i un observador internacional gallec, veterà del primer referènding massiu, el 13-D de 2009 a Catalunya. Com imbuïts per una missió divina, l’objectiu dels participants d’aquest tour era el d’orientar en l’art del referènding als despistats que podien quedar per les poblacions on aquest art es posava en pràctica aquell dia, a partir de la venda del darrer manual del Dr. Cat: Referènding!. L’art de fer i guanyar referèndums, de Llibres de l’Índex i anunciat a Vilaweb!.

Un article publicat també a Seioque.com (en reintegrata)

Sortint a primera hora de Barcelona,
la primera parada (i fonda) és a “Ca la Teresa”, un Motel de Vacarisses,
població situada a recer de Montserrat, la muntanya sagrada dels nadius
catalans. Ens atén una simpàtica mestressa que desseguida és atreta
pels quatre comensals, en veure que llueixen les famoses samarretes
grogues de fibra intel·ligent, CAT-POWER. Comprovo in situ com el
consell del Dr.Cat que més els va quedar gravat als cati-predicadors va
ser el de “lligar fent referènding”.

Amb l’estómac ple i animats per un dia radiant, el cat-mòbil continua
fent camí cap a la primera parada oficial, Manresa. Allà, després d’una
inspecció ocular comprovem que amb referènding o sense, la ciutat en
diumenge és igual d’avorrida. Observem que la gent de “Manresa
Decideix!” ha aconseguit de col·locar dins del vestíbul de l’ajuntament
una polling-station que, en el moment de la nostra visita, no estava
massa animada: Ni cues, ni apoderats fent passadissos, ni enquestadors,
ni molt menys cap monja, almenys amb l’hàbit clàssic. Només en la
soledat, la Zaida Torregrossa, una abnegada militant alacantina que
recull firmes per TVC al Pas Valencià. Seguint a peu fins al següent
punt de votació, arribem a la plaça de la Independència on la cosa ja
s’anima més. Ens trobem amb els primers VIPs locals: L’alpinista Jordi
Camprubí (el primer en portar l’estelada a l’Everest el 2000) i el
col·lega de TVC Carles Solà, també afí a la causa. Dins l’edifici ens
atenen molt amablement deixant-nos fer tota mena de fotografies. Per fi
podem veure en directe cues de votants, apoderats, opinadors varis…
Llàstima que ens comuniquen que la monja que volem trobar ja havia
marxat. Aquests grfmxt… d’homes, sempre fent tard!

Reprenem carretera en el cat-mòbil (cat-tartrana, en diria jo!) amb la
notícia que ja tenim taula per dinar al “Bistrot” de Girona, la ciutat
de la nostra propera parada referendaire. Sembla que els contactes del
camarada 64, comencen a funcionar. Però només tocar asfalt gironí, els
quatre afamats “homes de groc” no pensen més que en entrar a una
pastisseria per poder comprar els tradicionals “xuixos” de crema,
mal-pronunciats a Barcelona com a “Txutxos”, per odi pels gironins.
L’observador gallec, sempre tant càndid, se li acut demanar pels
pastissets, precisament amb l’infecte (som a Girona)accent barceloní,
fet que provoca a l’acte, una airada resposta de la pastissera que de
poc que no el llença per la finestra. De dona a dona calmo els ànims
dient-li que disculpi a aquell estranger, incapaç amb les variants
dialectals locals. Just immediàtament, veig entrar dos “senyorets”
abillats amb sengles americanes d’un caducat quadre de Gal·les,
interpel·lant al camarada 64. Sembla que van al mateix dinar que
nosaltres. Un dels dos gentlemen em diu, de camí al restaurant que
Girona és la ciutat més bella del món. Jo com a texana no puc més que
estar-hi d’acord. Al dinar ens trobem amb més amics dels camarades
catistes, provinents de Mallorca i Barcelona. La presència de
l’amfitrió, el conegut activista Jaume Piqué, aka Jimmy-Jazz (la
semblança amb Joe Strummer no la veig per enlloc) va acompanyada dels
seus dos menuts, fet que provoca la fugida descarada del seu costat dels
“quatre evangelistes del referènding”, que s’asseuen just a l’altre
extrem, per vergonya meva. Intento quedar bé amb el Jimmy, i m’assec
entre ell i la Rosa Calafat, una mallorquina convidada que se’m mostra
com una gran pancatalanista. M’agrada i acabem intercanviant-nos emails.

Després d’ouzos, vermuts, anissos vins i cigalons (per sort, havans,
no!) i amb la panxa massa plena, per fi els referendaires amaguen d’anar
a la Casa de Cultura, que per un dia és la principal poll-station local
i el punt de reunió dels partits polítics que recolzen el procés de
votacions. Allà, a part de col·legues meus com en Vicent Partal
(Vilaweb) i l’Albert Salamé (fotògraf free-lance), em trobo amb el músic
Èric Herrera (Dr. Calypso i Badabadoc) i senyora, la diputada
portantveu d’ERC Anna Simó, a qui saludo efusivament (aquest cop sense
intercanviar res). També hi ha en Felip Puig (CiU) entre d’altres i tots
fan declaracions francament previsibles. Sort de la presència del
veterà polític i actual observador internacional, en Xosé Manuel Beiras,
a qui el nostre observador gallec, en veure’l, es desfà en elogis cap a
ell, amén de tocar-lo i besar-lo, tal és la devoció que li té. Jo he de
confessar també amb cert rubor que tenir tant a prop a l’inefable
emulador d’en Nikita Sergeyevich quasi em descol·loca l’underwear.
Finalment, el que queda de l’equip referendaire (el camarada M. ha
abandonat abans, per raons de feina), la resta de l’expedició retorna
junta cap a casa, no sense menjar-se abans els xuixos en un cafè,
consumint, com a bons catalans, només això darrer i prou. Al voltant de
la taula valoren el nul èxit de la parada de llibres d’en Dr.Cat (la
taula ni s’ha desmontat del cotxe), però en canvi celebren la gran
acollida que ha tingut el mateix llibre quan s’ha lliurat
estratègicament (i gratuïta) entre els molts VIPs amb qui s’han topat.
El temps en dirà el seu efecte. De moment per la cat-ràdio del
cat-mòbil, s’anuncia un 20% de participació global, una presència de
quasi 200.000 votants i un 96% de vots favorables a la independència. El
referènding, doncs, continua viu i en forma.  

Per Lucy Ewing, des de Barcelona 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!