Llibertats

Recordar que aquest 22 de febrer de 1937 va sorgir el primer exemplar del Catalunya al servei de la revolució social a Catalunya. Per molts anys, 77 ja! Aquí un exemplar del primer número, ja en període combuls amb el cop militar franquista dempeus, va sorgir l´òrgan d´expressió de la CNT-AIT el Catalunya, en català i d´edició diària.
Hi han passat noms il.lustres com a director com Joan Peiró. Actualment el director és el Joan Rosich de Reus, d´un equip de gent altruista que mes a mes el tira endavant, i que per no desmerèixer només cal que rellegiu els exemplars que podeu trobar a la web de l´època moderna a www.revistacatalunya.cat on hi han passat llibertaris, afiliats/des de CNT i ara CGT, que és el fil roig i negre de dignitat amb aquells llibertaris que venint de l´obrerisme amb orgull i amb un diari en el sentit estricte, escrivien en català en moments dificils, i és que la seva història no pot ser més desgraciada.

Els dirigents de la CNT la van crear més aviat a disgust als tallers que havien estat incautats el setembre de 1936 a l’Editorial Catalana i en els quals s’hi havia imprès La Veu de Catalunya, el conegut diari proper a la Lliga Regionalista que havia acollit les firmes de Carles Sentís i Ignasi Agustí, entre d’altres. Amb aquestes màquines i uns treballadors amb poca o cap consciència llibertària -cap d’ells no estava afiliat a la CNT- es va iniciar el 22 de febrer de 1937 la singladura del que suposava en aquell moment la segona gran publicació del sindicat, després de la Solidaridad Obrera. La Soli estava escrita en castellà i ara se’n volia una altra en català.

En realitat, però, no hi havia cap interès especial perquè fos en català -cap consciència de país- sinó que s’ho plantejaren com una mera estratègia política per apropar-se a Esquerra Republicana de Catalunya, el partit que governava la Generalitat, amb la voluntat de contrarestar la influència creixent del PSUC.

Es tractava d’aparentar un cert catalanisme sense haver-lo de tenir realment; la CNT més aviat estava en contra de tot això. El títol de la nova publicació havia de ser, en un primer moment, “Catalunya Lliure”, a imitació de l’homònima Castilla Libre, però l’adjectiu es va eliminar perquè ningú no ho interpretés com un gest de simpatia cap a la causa nacionalista. No es volia deixar cap mena de marge a l’ambigüitat ideològica. A més a més, els dirigents anarquistes volien deixar clara la seva postura sobre el fet d’emprar la llengua catalana; ho justificaven com una manera d’arribar als afiliats que no dominaven prou bé el castellà. Una mena de publicació per als ignorants, afegiríem nosaltres.

Els dirigents sindicals no van tenir massa estima per la nova publicació del “Catalunya” i, de fet, poques vegades li passaven els comunicats oficials perquè els difonguessin. Molt del que s’hi publicava estava mancat de pretensions ideològiques. Així, per exemple, va sortir un article sobre els supervivents del Titànic precisament quan tenia lloc l’ocupació feixista d’Astúries, un altre de com fer una dieta d’aprimament quan la gent ja començava a passar gana i algun més sobre la vida glamourosa de les estrelles de Hollywood. Els continguts eren tan frívols que alguns lectors se’n queixaven, però els dirigents sindicals replicaven que un diari no podia estar tota l’estona parlant sobre l’anarquisme. Fins i tot, els treballadors es queixaven de la pèssima qualitat de la revista.

La revista mai no té gaire vitalitat: el sindicat n’edita pocs exemplars, molt per sota de la Soli, i la difusió i penetració social són encara menors. Els comunistes ironitzen sobre els pocs lectors que té el Catalunya i la redacció ho reconeix explícitament quan contesta que això no els importa perquè no tenen res de comerciants ni de botiguers. A partir de desembre de 1937, la revista deixa de distribuir-se a les comarques de Girona, Lleida i Tarragona.

Durant uns mesos, Joan Peiró dirigeix el Catalunya i el millora, en part, però mai no arriba a superar les llacunes que el convertien en una publicació poc atractiva de llegir i, amb aquest panorama, es va esllanguint sense assolir gaire ressò fins que el 28 de maig de 1938, amb el pretext de la necessitat d’estalviar el paper, deixa de publicar-se.

Una prova de la indiferència amb què fou acollit el “Catalunya” en aquesta seva primera època és que els llibertaris ben poques vegades en parlen, i quan ho fan és de manera imprecisa, equivocant dades i redactors.

Les reaparicions de la publicació des d’aleshores han estat constants. A l’octubre de 1977, el Catalunya tornava a ser al carrer travessant diverses etapes fins a arribar a l’actual època, la vuitena en la seva segona part.

Més informació al llibre de Jordi Sabater “Anarquisme i catalanisme. La CNT i el fet nacional català durant la Guerra Civil”, Edicions 62 (Llibres a l’Abast, 216), Barcelona 1986.
A dia d´avui, recull l´activitat sindical de CGT Catalunya, reflexiona sobre temes socials, recupera la història de l´obrerisme català, ens dóna eines per entendre l´actualitat, hi ha articulistes que reflexen el pols socials a catalunya i a nivell internacional, amb un nivell de dignitat des del voluntarisme envejable, i recull entrevistes que de no sortir al Catalunya, dificilment sortirien a la premsa generalista, amb independència i llibertat real d´opinar , debatre i argumentar, quelcom que ja és molt dir en temps de grans grups dependents d´uns socis capitalistes amb ideologia que condiciona continguts. Estem de sort, tenim catalunya per molts anys, amb bona salut i amb ganes de mes a mes, aportar-nos nous arguments per aquesta revolta catalana necessària des d´abaix i al servei de la societat i el conjunt de la classe treballadora. Per molts anys! 

Llegiu-lo, compartiu lliurement i difoneu, el millor servei als interessos dels i les treballadores catalanes, sense renúncies i amb compromís social i laboral.

:

 
I avui, el número de febrer 2014: