Abans d’acabar l’any l’Iñaki Peña em va comunicar que el Llengües Vives, com al 2009, tornava a trontollar. La fràgil estructura del projecte novament ha topat amb els límits de la disponibilitat d’aquells qui hi col·laboren, però sobretot ha estat la velocitat amb la que es mou la informació avui dia la que ha demanat de reconsiderar la viabilitat d’una iniciativa com aquesta.
A contracor, no cal dir-ho, però finalment hem optat per tancar aquest petit mitjà amic de les llengües menys afavorides d’aquest tros del sud d’Europa. Aquest és, doncs, el darrer post del projecte. Em prenc la llibertat d’omplir-lo de to personal, de noms i d’agraïments i una mica, també, de la inevitable nostàlgia que comporta girar la vista enrere abans de cloure un projecte tan viscut com aquest.
Més de vint anys, ja, d’aquell viatge d’estudis que vaig fer a Compostela, amb l’omnipresent Xacobeo 93 de rerefons. D’aquella anada en autocar amb els meus primers minuts de ràdio basca caçats a l’alçada de Miranda de Ebro. I sobretot, d’aquelles dues emocionants troballes, ja de tornada a casa. Primer a Llión, on les parets del Barriu húmedu reclamaven desenganxar-se de Castella. I a tocar de Zaragoça, on una pintada reivindicava que s’era nació. Tot en dues llengües properes, intel·ligibles, però completament noves per a mi llavors. Generadores d’una nova consciència lingüística, les troballes eixamplarien el meu espai d’interès, fins aleshores pràcticament restringit als àmbits lingüístics català i basc. De seguida vindrien les ganes de saber-ne més, d’aprendre-les, de fer xarxa amb la gent d’aquells territoris i de fer córrer informació sobre aquell tapís multilingüe semiamagat que el viatge a Galiza, sense pretendre-ho, havia completat.
A la tardor començava a parlar del projecte i arribaven les primeres respostes amb ganes de col·laborar-hi. Les fundacions gallegues Meendinho i Artábria, Cristofo Parra del Ligallo de Fablans de l’Aragonés, la poetessa asturiana Lourdes Álvarez, el lleonesista Óscar García Prieto, l’aranès Claudi Aventin… També es rebien els emocionants primers materials en aquestes lllengües. Recordo la recepció de tresors com el Diccionariu de la Llingua Asturiana, de Sánchez Vicente.
Paral·lelament a aquest degoteig, mesos després coneixia d’altres catalans afeccionats a les cultures minoritzades, que també s’afegien a l’aventura i amb qui vam estar molt actius entre 1995 i 1997: Jordi Vàzquez, Jaume Soler -amb els quals vam posar nom i format definitius al projecte-, Martí Crespo i Joan Valls. També Marc Olivé i Josep Solano. Amb la major part dels primers vam ser presents en alguns dels principals actes reivindicatius a favor d’aquestes llengües, moments que també s’aprofitaven per a cercar futurs col·laboradors.
El Llengües Vives va engegar el juliol del 1996 i va tenir dues etapes: de 1996 al 2009, amb uns primers anys exclusivament en paper i posteriorment també en format web. I del 2009 al 2013, quan el projecte es va reconvertir en un blog, format que ha tingut fins aquest hivern gràcies a l’empenta d’Iñaki Peña. Ara i aquí voldria no deixar-me cap dels noms que al llarg de disset anys han fet possible aquesta aventura. Cronològicament i, com sempre, de ponent a llevant:
João Aveledo, l’únic resposable que ha tingut la corresponsalia galaico-portuguesa; David Guardado, Fernando Balbuena, María Cueto i Iván Cuevas, pel que fa a la corresponsalia astur-lleonesa; Euskal Herrian Euskaraz, Imanol Miner, Idurre Barinagarrementeria i Iñaki Peña, quant a la basca; Chuan Carlos Bueno, María Liena Palacios, Xavier Tomás i Virgínia Lardiés, quant a l’aragonesa; Patric Milhet, Jacme Delmas, Joan Valls, Domergue Sumien, Joan-Daniel Esteve, Jordi Suïls i Xavier Gutiérrez, pel que fa a l’occitana; Jordi Lon, Juli Perers, Robert Palomera i Albert Vergés, quant a la corresponsalia catalana; i Ilenia Ruggiu i Antonello Gaviano, al capdavant de la sarda.
Tampoc no voldria deixar passar l’oportunitat d’agrair a la gent que ha col·laborat alguna vegada en aquest projecte: Esperanza Mariño, José Mosqueira, Xuan Porta, Héctor Xil, Joseba Lekuona, Ligallo de Fablans de l’Aragonés, Colla Unibersitaria por l’Aragonés, Olivièr Lamarque, Marc Lagaly, Daniel Ruíz, Ricard Colom, Josep de Cabanyes i la incansable família Parés Monfort. I també a Martí Crespo pel manteniment del web i a Guillem Cardona per la imatge gràfica i la maquetació del butlletí al llarg de tants mesos.
I finalment també a Jitu, d’Esan Ozenki Records, per haver produït els dos cds que vam editar els anys 2000 i 2006 i als grups que, en un o altre treball, ens van cedir una de les seves cançons: Nenos da revolta, Non residentz, Marful, Ecléctica Ensemble (Galiza); Mus, K-NalóN, Xera (Asturies); Kashbad, Fermin Muguruza, Sorkun, MAK (Euskal Herria); Mallacán, L’Orquestina del Fabirol + Maiki, Eleutroxiloca (Aragon); Mescladissa, Massilia Sound System, Mauresca, Gai Saber (Occitània); i Tots sants, Sisa & La Verbena Galàctica, Joan Miquel Oliver, Niu (Països Catalans).
Confiem que ben aviat apareguin nous projectes que refacin els ponts entre aquestes llengües veïnes i prenguin el relleu al Llengües Vives. I, sobretot, tant de bo que es pugui disposar algun dia d’eines eficaces que garanteixin el respecte als drets lingüístics dels qui les parlen. És a dir, de la normalitat de què disposen els parlants de les llengües d’estat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Només un punt a considerar. Trobo que reduir l’interès a les llengües no castellanes parlades a l’Estat espanyol és una forma d’espanyolisme, lligada naturalment a la mentalitat autonomista dominant al moment de començar-se la publicació. I he de dir que ben legítima, des del meu punt de vista.
Ara, crec que, si a partir d’ara es vol fer una feina semblant per vies diferents, caldria considerar com a llengües d’interès no solament les minoritzades dins l’Estat espanyol, sinó a més les que ho són dins els estats francès i italià. És el nostre àmbit natural de relacions més immediat.
Potser descobriríem llengües prou més semblants a la nostra que no pas el gallec, per exemple, i ja no diguem el basc.
I ens desemboiraríem de castellanismes i espanyolismes, i començaríem a reprendre les naturals relacions de proximitat que teníem en temps de la nostra independència política.