Fa poc he passat tres dies a Sardenya, on he estat convidat a un casament. Un cap de setmana llarg no és prou temps per a reprendre el pols d’una realitat com la sarda, tan propera i tan llunyana alhora, però sí per a flairar esquemàticament la situació del sard d’avui. L’anada al país insular també ha servit per a retrobar part de les delegacions basca i sarda que juntament amb irlandesos, samis i catalans, l’any 1997 vam participar en un encontre internacional de joves europeus de nacions amb llengua minoritzada. Era la primera volta que trepitjàvem Sardenya. Ens en vam tornar deixant-hi una llengua sense oficialitat, sense escola, amb un fraccionament dialectal important i amb un debat normatiu massa obert i de futur incert. D’aleshores ençà els progressos que s’han produït són molt minsos en relació al temps preciós que s’ha escolat i que costarà de recuperar.
El 1997 s’aprovava la llei de Promoció i valorització de la cultura i de la llengua de la Sardenya, un timidíssim reglament que reconeixia la llengua pròpia però que en limitava la presència pràcticament a les manifestacions culturals. El 2001 el Govern sard fa pública la Limba Sarda Unificada (LSU), el primer intent seriós de fixar un estàndard lingüístic, norma que no aconsegueix l’objectiu del consens entre els parlants dels dialectes majoritaris, bàsicament campidanès i logudorès. Cinc anys més tard la Junta Sarda adopta oficialment una normativa derivada de l’assaig anterior, que anomenarà Limba Sarda Comuna (LSC) i que l’administració haurà de fer servir en els actes oficials, en els documents legislatius i en la comunicació amb els ciutadans.
El 2008 la Junta Sarda aprova el Pla triennal 2008-2010 de la llengua sarda, que es proposa d’assegurar, literalment, el ‘dret lingüístic’ del poble sard. El Pla preveu que experimentalment s’impulsin projectes pilot per tal que les escoles que ho demanin puguin introduir l’ensenyament de la llengua sarda en horari curricular. També es preveu la formació de professors a les universitats de Càller i Sàsser, la creació d’una televisió digital en sard i el doblatge de sèries de dibuixos animats en aquesta llengua. Això a banda, el Govern de Sardenya signa un acord amb la televisió pública italiana per tal que aquesta corporació emeti un programa d’actualitat en sard, de trenta minuts de durada, de dilluns a dimecres. I el més important: per primer cop la pròpia Junta reconeix que cal una nova llei de llengües per tal que es parli ‘en sard’ i no pas ‘del sard’, llei que hauria de fer present la llengua a l’espai públic, dotar-la de prestigi social i fer-la útil.
Per a mirar de forçar la situació sorgeixen iniciatives cíviques que cerquen d’accelerar la introducció de l’ensenyament del sard a les escoles. El 2009 apareixen a Facebook els grups Boleus/cherimos su sardu in sa scola i Vogliamo che i nostri figli studino il sardo a scuola, que volen sensibilitzar els pares per tal que demanin als centres que el sard faci part de l’horari escolar dels seus fills.
Tips d’esperar canvis seriosos es reconstitueix el Comitadu pro sa Limba Sarda, entitat cívica sorgida l’any 1976 que assumeix com a pròpia la tasca de rellançar la batalla pel bilingüisme i per l’oficialització del sard. Entre d’altres qüestions proposa modificar a l’alça i aplicar més eficaçment el Pla triennal. L’organització torna a fer pública una proposta de llei d’iniciativa popular que ja el 1978 demanava que els sards poguessin comunicar-se en la seva llengua, oralment i per escrit, amb totes les administracions públiques de l’illa, inclosa l’administració de justícia; aconseguir en cinc anys la paritat sard-italià a totes les escoles de Sardenya; impulsar l’ús obligatori de la toponímia sarda en la retolació local; la creació del Consell per la llengua i la cultura dels sards que afavoreixi l’unificació de les diverses varants dialectals, entre d’altres aspectes.
Més recentment, el Comitadu ha denunciat que s’hagi eliminat la població catalanòfona i sardòfona del qüestionari del cens general de la població que el 2011 s’ha distribuït a Sardenya. Enguany el Comitadu també ha engegat un procediment de denúncia contra l’Estat italià per la violació dels drets de l’home pel que fa a mesures discriminatòries en relació al no ensenyament de la llengua sarda a les escoles estatals de Sardenya.
No es pot dir que les coses no es belluguin a Sardenya, però ho fan a un ritme tan lent que en catorze anys, almenys de portes enfora, són de difícil percebre. Amb una escolarització de la llengua voluntària com la que hi ha hagut fins ara i carregant tota la responsabilitat de la transmissió de la llengua a les famílies, és evident que en ple segle XXI no n’hi ha prou per a garantir el futur de l’idioma. La presència pública del sard continua sent nul·la o gairebé inexistent en la senyalització viària i en general en la retolació oficial. Es fa present puntualment en les benvingudes folckloritzants que hi ha a l’entrada dels pobles, uns metres enllà de la placa oficial en italià. Beni benius a Ussaramanna, sa bidda de is obias antigas, pot llegir-se en una pedra gegant quan s’arriba a aquest poble de sis-cents habitants conegut pel seu oli d’oliva. Al costat del Palau reial, a la plaça Palàtziu de Càller, hi ha una indicació oficial bilingüe Provincia di Cagliari / Provintzia de Casteddu, però no n’hi ha gaires més. La toponímia en sard també és caríssima de veure. I tot i que a casa es parli sard, especialment entre pares i avis, entre el jovent la italianització de mica en mica va fent forat. A tall d’exemple, al casament -que tingué lloc al poble de Santu Sperau-, no hi va haver ni mitja paraula en sard malgrat que un dels promesos era fill de família sardòfona.
Cal que els sards trenquin d’una vegada la idea que identifica l’idioma propi –dialecte en terminologia sociopolítica italiana- amb allò antic i l’italià amb la modernitat. L’acceptació de la Limba Sarda Comuna com a referent normatiu, que encara hi ha qui discuteix, i la generalització de l’escolarització de i en llengua sarda és el pas que podria encetar el redreçament de la situació diglòssica que viu avui Sardenya. Començant pel nom del país, escrit de mil maneres, i pel qual la LSC estableix únicament la denominació ‘Sardigna’, nom que hauria de bandejar definitivament la resta de denominacions que circulen per l’illa: ‘Sardinna’, ‘Sardinnia, ‘Sardinnya’.
Tot és, encara, en mans dels sards.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!