12 d'octubre de 2010
0 comentaris

Un día pal mirandés

La llingua asturllionesa tuvo esti pasáu mes de setiembre, otra vuelta, de celebración. Si yá falábemos de les xornaes dedicaes a la llingua n’Asturies en mes de mayo, la tradicional Selmana de les Lletres Asturianes, que llegó anguaño a la so XXXI edición, agora tocó-y a Miranda del Douru la celebración, per primer vez, del Die de la Lhéngua Mirandesa. Nesti día fonon condecoraos pol alcade de Miranda, Artur Nunes, la profesora y llingüista Manuela Barros Ferreira  y el profesor de mirandés Domingos Raposo, los dos autores, amás de coordinadores, de la Convenção Ortográfica da Língua Mirandesa. Xunto con ellos, reconocióse-y tamién el so llabor en defensa del mirandés a Júlio Meirinhos, el políticu d’orixe mirandés qu’impulsara la llei de reconocencia d’esta variedá llingüística asturllionesa en parlamentu portugués. Foi un día de fiesta pal idioma nel que, xunto a otres actividaes, foi presentada la traducción de Fracisco Niebro al mirandés d’Os Lusiadas de Luís Vaz de Camões.

Nesti contextu, anuncióse amás la creación de la comisión pa la Fundaçon de la Lhéngua i la Cultura Mirandesas, que va tener como integrantes, amás de a los citaos Júlio Meirinhos, Artur Nunes y Domingos Raposo, al escritor, investigador y profesor universitariu Amadeu Ferreira, al escritor Alfredo Cameirão, al xeógrafu Carlos Ferreira, al profesor de mirandés Duarte Martins, al etnomusicólogu Mário Correia y al músicu, miembru de Galandum Galundaina, Paulo Meirinhos

 

Miranda ye, de toes toes, la otra cabeza visible del dominiu llingüísticu, l’otru puntu estratéxicu dende’l que se potencia, con dalgo d’apoyu institucional, la recuperación de la llingua asturllionesa. Sí qu’así, nesta zona yá empieza a ser cada vez más visible la problemática derivada del avance de la substitución llingüística nestos años últimos.

 

Si históricamente la Tierra de Miranda tuvo un pesu simbólicu nel “redescubrimientu” contemporáneu del asturllionés, sobremanera gracies a los trabayos del llingüista portugués José Leite de Vasconcellos, delles circunstancies sociopolítiques provocanon que Miranda, xunto coles zones centro-meridionales del dominiu llingüísticu, apigazaren lo más del sieglu XX. De facto, nun sería hasta entraes les últimes décades d’esti sieglu cuando, gracies al trabayu d’António Maria Mourinho, volviéramos a poner en mapa llingüísticu estes tierres del nororiente portugués. Munchos nomes más fonon axuntándose a la revitalización, sobremanera nel ámbitu lliterariu del mirandés. Con too y con ello, esta recuperación nun vieno acompañada d’un diálogu necesariu, constante y cooperativu qu’ayudara a mantener una unidá tresfronteriza en procesu de reivindicación sociopolítica de la llingua asturllionesa. La Tierra de Miranda tien qu’ocupar el sitiu que merez, por vitalidá idiomática y por zona xeográfica, na recuperación del asturllionés, pero tien qu’entender que la converxencia y la reintegración con tolo otro del dominiu llingüísticu nun ye parte del problema, ye una estaya na que llabrar, ente la comunidá falante d’asturllionés, un futuro pa la nuesa heredá llingüística compartida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!