Oficialitat, unitat, Europa

Aquesta setmana fa tot just un any que Llengües Vives va encetar una nova etapa. Si el 1996 s’editava el primer número de la publicació i més tard fèiem cohabitar la lletra impresa amb la informació que penjàvem al web, el 28 de setembre de l’any passat, davant la necessitat d’adequar-se als nous temps aquest projecte va estrenar el format de bloc actual. Ja feia mesos que parlàvem d’un nou vehicle que havia de posar al dia el Llengües Vives, convertir-lo en una eina més àgil i útil, i assegurar-li el futur almenys fins a la propera revolució tecnològica.

No cal dir que l’objectiu s’ha assolit amb escreix. Pràcticament cada setmana hem publicat un article, les visites s’han multiplicat exponencialment i hem recuperat una certa correspondència amb els lectors que amb el temps s’havia anat esllanguint. Així mateix el pas de butlletí a bloc ha servit per a consolidar un equip amb part de la tripulació nova i per a repescar antics subscriptors que ens havien perdut el rastre o que es pensaven que havíem plegat definitivament.

 

El format de bloc també ha permès un canvi important a l’hora de tractar les notícies, que ara tenen un to més personal, molt sovint en clau de vivència. El llenguatge d’abans, compromès però neutre, ha deixat pas a una altra manera d’informar i de comunicar-nos, igual de compromesa però menys rígida, més càlida i directa, que possibilita, a més a més, el debat. Amb el canvi de format, finalment, els textos són ara ‘contenidor de notícia’ i ‘drecera cap a la font’, una novetat que només la tecnologia ha pogut fer possible.

 

Però suports i formats a banda, en les tres etapes que ha tingut el Llengües Vives l’objectiu últim ha estat sempre el mateix: explicar la realitat lingüística d’aquest racó del vell continent, massa sovint menystinguda i amagada. Una diversitat que -recordem-ho per enèssima vegada- els Estats no tenen interès a acceptar com pertocaria, i ja no diguem a igualar en drets els parlants de les llengües dels territoris perifèrics amb els de la llengua pròpia del kilómetro zero. En matèria de llengües, qui no oficialitza, qui no tanca definitivament la porta al secessionisme, qui barra el pas a Europa i qui no promou la diversitat del seu territori al món són, únicament, els Estats.

 

Atesa la situació actual, doncs, treballar per a fer visible aquest ventall lingüístic és una tasca encara imprescindible i, per petits que siguin, projectes com el Llengües Vives malauradament continuen sent necessaris, tinguin la forma que tinguin. Celebrem, doncs, el primer any de bloc i el catorzè del projecte amb dues alegries de darrera hora: que l’occità d’Aran s’hagi convertit en la tercera llengua oficial de Catalunya i que els alemanys hagin entès que amb la nostra llengua tot també pot anar sobre rodes.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *