VilaWeb és un dels pocs mitjans que ha evitat l’ús de imputar amb el significat de ‘actuar judicialment contra algú’. Un mot que, justament avui, el consell de ministres espanyol ha desaconsellat: ara dels imputats en diran investigats; i, si la cosa ja va de veres, encausats, que és el terme que de sempre ha fet servir VilaWeb. És clar que el canvi proposat pel govern del PP no obeeix a raons filològiques, però, sigui com vulgui, n’hauríem de treure una lliçó d’assertivitat i autoestima lingüística.
La confusió entre imputar i encausar respon, indubtablement, a la influència de l’espanyol damunt el català, una influència que els mitjans de comunicació haurien pogut frenar o contrarestar perfectament i no ho han fet.
Vegeu, si no, aquests titulars extrets de diaris:
«El capità de la Guàrdia Civil imputat per la tragèdia de Ceuta es ratifica i defensa l’actuació dels agents»
«Imputat el director de ‘La Razón’ per la publicació de les fotos…»
«Oleguer Pujol: crònica d’una jornada. Detingut, imputat, deixat en llibertat i amb la casa escorcollada»
«El jutjat d’instrucció número 2 de Melilla va imputar ahir el coronel en cap…»
«Actualment, Manuel Bustos està imputat per malversació de fons, tràfic d’influències…»
En català, imputar vol dir allò que havia volgut dir tota la vida: «atribuir a algú la responsabilitat d’alguna cosa». I, igual com atribuir, és un verb transitiu, en què el complement directe indica la responsabilitat i no pas la persona suposadament responsable. Així doncs, «imputem una falta a algú», però no «imputem algú per una falta» (igualment com no «atribuïm algú per una falta»).
Per això són totalment erronis els titulars anteriors. Creieu que ningú tindria l’acudit de dir que Oleguer Pujol va ser detingut i «atribuït»? O que Manuel Bustos «ha estat atribuït per malversació de fons»?
Qualsevol diccionari abona això que diem. Però si consultem un manual especialitzat en traurem l’aigua clara de seguida. El Diccionari jurídic català (consultable a internet, en aquesta pàgina de l’Institut d’Estudis Catalans) diu:
«Imputar: Atribuir a algú la responsabilitat o la culpa (d’alguna cosa o d’algun fet condemnables). Ex: La Fiscalia demana al jutge que imputi el delicte a l’acusat.»
Es veu clar en l’exemple, oi? Hi ha un acusat i la fiscalia demana que el jutge li imputi (li atribueixi) un delicte. Però no demana pas que el jutge «imputi l’acusat».
I ara mirem el significat de encausar. El Diccionari jurídic ens en dóna dos:
«1) Formar o instruir causa (a algú). Ex.: Els alts càrrecs implicats en la trama han estat encausats.»
(Instruir significa, segons el diccionari, «posar (una causa) en estat de ser jutjada o formalitzar (un procés)».)
«2) Procedir judicialment (contra algú). Ex.: La fiscal va decidir encausar tots els implicats.»
(El diccionari defineix així procedir (o actuar): «En un judici o en un procés, obrar contra algú segons les normes legals. Ex.: Procedí contra l’empresa que l’havia acomiadat. El jutge procedirà contra l’acusat.»)
Com dèiem, aquest cas ens hauria de servir de lliçó. Quan els mitjans forans facin servir un terme que vagi contra la lògica lingüística més elemental, no els hauríem de seguir la veta. Cada llengua fa sa guerra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!