Els dies i les dones

David Figueres

TRASTOS

No gaire lluny de casa sembla que obriran un d’aquells magatzems compartimentats per a llogar-hi estances on deixar-hi trastos. Antigament els trastos es desaven a les golfes de les cases. Ara, sense golfes, sense cases, sembla que aquesta és una bona solució. Com un jubilat, més d’un vespre, m’hi he quedat encantat com les serps veient una cortina d’espurnes d’un que solda, escoltant el batec de malls i radials a dins…

Mudem. I amb cada muda, ens desprenem de coses. Deixar-les enrera, abandonar-les, a vegades ens pot donar una idea prou certa del que vam ser; tot i que la majoria de les vegades, les andròmines emmagatzemades, només serveixen per esbossar un somrís lleugerament nostàlgic que amb prudència cal no deixar anar més enllà del moment.

Hem estat molts els qui hem passat tardes i vespres i nits rient d’aquesta Espanya de pandereta, de paper d’estrassa. D’aquesta Espanya obscura i maldestre. D’aquesta Espanya que sembla no haver après res de res. Una Espanya de bona gent atrapada per uns dirigents que s’han passat per la goma dels calçotets fer un país de veritat.

Aquesta negligència l’hem patit i la patim els catalans. En el fons, quan llistàvem la caricatura, quan engegàvem pel broc gros, ens pensàvem, potser, que en alguna banda, algú, podria portar-nos la contrària i esgrimir arguments que desfessin la mascarada, la bufonada.

Ara ja em vist que això no és possible. Que des de la grandesa de la seva petitesa, no han sabut fer res més que brandar davant de tothom un paìs, una realitat, a cop de tocar-se les gònades intentant fer passar a tothom per l’adreçador sense importar si això era correcte o podia suscitar alguna mena de reacció de malestar.

Catalunya ha iniciat un camí de no retorn. Cal començar-nos a mirar totes aquestes actituds com una cosa del passat. Cal construir, des de les nostres possibilitats, un present, un futur, que estigui d’acord amb allò que volem ser. Aprendre dels qui cal aprendre. Emmirallar-nos amb els qui van saber parar màquines, escoltar-se i tirar endavant.

Els darrers cops de cua d’una intransigent idiosincràsia feta de Werts i de Rajoys i tota la patuleia del PP és molt possible que encara ens tregui de pollaguera uns quants anys més, però a qui cal plànyer de veritat és als espanyols que es quedaran tancats en el redol d’uns plantejaments que no els serviran per a sortir de res. Allò de que contra Catalunya es vivia molt millor.

Suposo que seran moltes les invectives que encara haurem de suportar. I crec que el punt àlgid de tot plegat, serà la celebració de la Consulta. Però hi haurà un magatzem on haurem anat desant totes aquestes estupideses que dia a dia PP i PSOE perpetren contra nosaltres. Un espai on poder explicar als qui vindran, que allò és un borrador d’una llei educativa que volia posar la nostra llengua en quart lloc d’importància. Que allò és la xifra que annualment se’ns robava en forma de pressumpta solidaritat. 

Com una gramola plena de pols, com un balancí que xerrica, com el quadre d’un avantpassat de grans bigotis, tot plegat, servirà per explicar-nos qui no volem tornar a ser mai més i de tot el futur que tenim per anar omplint el lloc de coses inútils, inservibles. Per anar-les omplint de trastos.   

               
   

   

   

  

  



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de No passaran! per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent