Qüestions de llengua

Un exemple que tots deveu recordar: no fa gaires anys que molts mitjans del país feien aquella distinció entre partits ‘nacionalistes’ i ‘no nacionalistes’, copiant i propagant, amb una bena als ulls, el vocabulari –és a dir, la ideologia– dels grans partits espanyols: els ‘no nacionalistes’, és clar.

Més ençà, n’hem tingut dos casos més. L’un, el mot ‘flexibilitat’ aplicat a la legislació laboral. Quan es parla de ‘flexibilitat laboral’ no ens referim (no es refereixen) a flexibilitat horària, és a dir, a la facilitat (del treballador) de combinar la feina familiar amb la ‘productiva’ i remunerada. Ara la flexibilitat laboral és la facilitat (de l’empresari) de prescindir dels treballadors, de despatxar-los. ‘Flexibilitat’ és un terme amable, positiu, connotat de bonesa; és l’antònim de ‘rigidesa’, mot antipàtic i esquerp. Així doncs, quan llegim que una llei millorarà la flexibilitat laboral no ens fibla d’entrada cap mena de neguit ni de preocupació. És evident que algú ens vol donar garsa per perdiu…

I el cas més recent és la famosa ‘quitança’, que durant la fase aguda de la crisi bancària de Xipre tots els mitjans vam empassar-nos i difondre a ulls clucs. D’entrada cal dir que si ací vam fer servir ‘quitança’ va ser perquè vam traduir, submisament, el terme espanyol ‘quita’. Però, això a banda, si la mirem amb deteniment, a aquesta quitança li veurem el llautó de seguida.

Un dels significats de ‘quitança’ (o ‘quitament’) és ‘acció de quitar-se d’un deute’, és a dir, el fet de restar-ne lliure (o quiti). L’ús més conegut d’aquesta accepció el trobem en l’àmbit de les relacions laborals, com a sinònim de ‘liquidació’: els diners que una empresa abona a un treballador quan en plega. Amb aquell pagament (o document) l’empresa resta lliure de tot deute envers l’assalariat.

Doncs bé, aquest terme es va emprar perversament (deixeu-m’ho dir així) durant la darrera crisi bancària de Xipre. Tothom va poder llegir frases com ara aquesta: ‘Les autoritats de Xipre aplicaran una quitança del 6,7% sobre els dipòsits bancaris de menys de 100.000 euros.’ Però si ho pensem bé, què vol dir ‘aplicaran una quitança’? Per ventura alliberaran ningú de cap deute? Dit d’una altra manera, oi que no hauria tingut sentit de dir: ‘Les autoritats alliberaran un 6,7% de tots els dipòsits bancaris de menys de 100.000 euros’? Compte, doncs: si ens fan confondre alliberar amb prendre (o quedar-se, o robar…) és evident que ens manipulen. El mes d’abril, la revista cultural Núvol ja es va fer ressò de la controvèrsia sobre l’ús d’aquest mot, amb un recull d’opinions de títol ben suggeridor: ‘Quitança o robatori?‘

Naturalment, no és pas el català l’únic idioma en què el poder controla el lèxic comunicatiu. Sense canviar d’exemple, també els mitjans francesos van fer servir un eufemisme semblant a la ‘quitança’: el mot ‘décote’, que vol dir ‘exoneració’, ‘exempció’. A Itàlia, en canvi, van ser més clars, més sincers, i van parlar de ‘prelievo’ (‘retirament’ o ‘sostracció’), sovint encara reforçant-ho: ‘prelievo forzoso’.

I en català, quin terme hauríem de fer servir? Doncs si volguéssim dir la cosa pel seu nom sense caure en el col·loquialisme en podríem dir sostracció. El verb sostreure té, segons el diccionari, dos significats:

­-Treure una part d’una cosa perquè en minvi la quantitat;

-Emparar-se d’una cosa d’altri perquè no pugui servir-se’n.

És, creiem, un terme molt més adequat al concepte real. Que no endolceix ni falseja res. Que no amaga l’ou.