El bloc de Palafrugell

Deia, jo, dies enrere que el 28 de desembre tindríem sentència del Constitucional i nou finançament del Govern d’Espanya.
Em vaig equivocar de mig a mig. No hi ha sentència. Però si que hi ha indicis més clars, si fins ara no era així, d’un probable finançament que ens arribarà possiblement abans del 31, o no, molt retallat i amb la maquina d’anivellar consolidada definitivament.
Anivellar entre 15 com fins ara, però amb la variant 2008.
No han servit de res les discussions estatutàries, ni les votacions de poble i parlaments, no ha reeixit l’esperança del canvi per Catalunya.
Ni els que volíem l’estatut del 30 de setembre, ni els que el varen retallar (PSC-PSOE i CiU) en contra del País, estarem satisfets de tot plegat. Com sempre Madrid ens torna a dir que nosaltres solament som una autonomia, com les altres 14, i que deixem de banda totes les nostres aspiracions nacionals. Fareu el que mana la Constitució, sereu solidaris, treballareu per nosaltres, com fins ara, i de cap manera obtindreu res del que històricament us pertany. Sou a Espanya i aquí us mantindreu.
Així estem i així continuarem mentre el poble de Catalunya no reaccioni i es revolti contra el govern espanyol fent seguir al govern català. Si no ho fem així, seguirem mendicant, agenollats, davant els governs centrals, de qualsevol color.
El nostre govern ha de veure clar que el poble vol altra cosa. Sempre que aconseguim canviar el govern català és clar.
Les darreres apropiacions del President Macià per part del President actual, fan més evident que cal un canvi de govern. No podem jutjar al franquisme i ara parlen de Macià, quina barra.

Tenim molt a prop el dia
28 de desembre, i la cosa cada cop fa més mala olor. Olor de mig podrit, millor
dit, olor de resclosit. Com si les coses s’anessin repetint any rere any. No sé,
sempre la mateixa música, sempre la mateixa coral. La lletra carrinclona, gens
innovadora, repetitiva, enganxosa.

El 28 de desembre, després
del tió i la missa del gall del 24 i el fum, fum, fum del 25, ens anunciarà
coses no gens satisfactòries per a Catalunya. Coses, com deia abans, ja
conegudes d’altres anys. La mateixa llufa, la mateixa enganyifa, els mateixos
17 amics a dinar, la mateixa sopa, la carn rostida quasi socarrimada, els
postres de “tocino de cielo” o d’arroz con leche” i al final un cafè amb molt de
marro i el regalet de sempre en forma de sobre sorpresa que ens vindrà a dir
quin sou tindrem els propers anys.

Què voleu que us digui, a
mi m’agradaria fer coses diferents el dia 28. No sé, decidir amb qui dino, com
a molt, dos o tres, quines cançons cantem, quines brometes ens fem els uns als
altres i com ens repartim els diners que hem recaptat o recaptarem. Diners que
solament vindrien del nostre territori i per servir les persones que hi viuen i
treballen.

El dia 28 voldríem que fos
diferent, més nostre, sense tenir dependència d’allà i per damunt de tot sense haver
de ser solidari amb una gent que creuen que la solidaritat passa sempre, per
fer pagar als suposadament més rics, per repartir després a parts iguals entre
tots els comensals de sempre, obviant, sense posar-se vermells, que la majoria
dels 17 reben més que no aporten i poden donar millors serveis que els que paguem
més. Delirant.

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

Els governs espanyols mai
han volgut ni volen acceptar la situació diferencial del nostre territori, els
governs catalans, el d’ara també, sempre han preferit negociar les retallades
obtenint uns resultats, que avui portaran la nostra economia a una situació
insostenible. No podem mantenir uns serveis socials en les condicions que marca
la llei, no podem oferir una educació digna a l’ingent quantitat de mainada que
viu a casa nostra, no podem fer pujar la despesa sanitària imprescindible per
la salut dels catalans, i no podrem mantenir un sistema productiu competitiu.
Què ens quedarà, doncs? Uns mínims de quasi tot, que no satisfaran a ningú i un
passadís immillorable per convertir, la majoria de serveis públics, en privats
accentuant cada dia més, les diferències socials en funció de les rendes
personals, o sigui qui més tingui millor serveis tindrà i l’altre que es foti.

Oblidava un altre factor
important, la famosa sentència del Constitucional, que si no cau el 28, caurà
el 38, i que també té molt a veure amb tant endarreriment, tanta promesa incomplerta
i tanta ximpleria general.

Jo amb tres o quatre en tinc prou per anar a dinar
el dia 28 de desembre, a la resta no els vull ni veure. Com més lluny millor,
no vull perdre altre cop la cartera.