Covid-19: 2020

Avui per avui al mon occidental no es pot pas pensar amb l’ autodeterminació, la sobirania o el grau d’ independència que ens correspongui en el concert de les nacions, si no és a partir d’ una autonomia plena, ben arrelada i ben governada.

L’ autonomisme radical i ben governat és la base per arribar a la sobirania del país. El 17 d’ agost del 2017 i els dies successius vàrem estar en aquesta sintonia, a un pam de la sobirania. Malhauradament la mala gestió dels politics de les victòries populars posteriors a aquelles dates ha portat ha perdre gran part del poder i del prestigi que el govern autonòmic de la Generalitat s’ havia guanyat amb molts i molts anys i així mateix amb les altres institucions catalanes com el Parlament de Catalunya. 

La tàctica de deixar i fins i tot provocar que l’ estat espanyol destrueixi l’ autonomia de Catalunya, sigui a coll i bè del 155 o de la llei de seguretat nacional espanyola és sinistre i nefasta per la continuitat de Catalunya com nació i  com a nacio cultural i encara més nefasta i sinistre per la continuitat i per l’ ensamblatge amb els paisos catalans.

El catalanisme politic en general també pot veure’s arruinat per aquesta tàctica que ja dura de fa temps des d’ el moment en que Puigdemont abandona la Generalitat a la seva sòrt i no fa res per evirtar el 155, quan ho tenia a la mà, i quan després de guanyar les eleccions del 21-D perllonga i perllonga l’ elecció d’ un president de la Generalitat impedint recuperar-ne el control i havent pogut  nomenar al mateix Puigdemont alt representant del Parlament de Catalunya davant del Parlament Europeu per l’ autogovern de Catalunya, aprofitant que ja era a Brussel·les, tal com possibilita l’ Estatut de Catalunya vigent.

La contradició més grossa de totes, però, és veure com els mateixos que opten per deixar fer la degradació de les institucions autonòmiques catalanes en viuen abastament, dia rera dia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!