Des del Massachusetts de veritat

Si tens nens petits, hauràs tingut l’experiència de que et vinguin a explicar un acudit o endevinalla, i abans d’arribar al final, et diuen “si te’l saps, no ho diguis”. Això és el que em va venir al cap mentres observava com es tornava boig l’internet sobre un vídeo de un novaiorquí, ostensiblement nou a Catalunya, sobre la seva experiència a la mani de l’11 de setembre.

De fet, vaig ser una de les poques persones a qui SharifStandup va enviar el seu vídeo, a través de Twitter, juntament amb Pau Gasol, Xavier Sala i Martín (malgrat amb el Twitter mal escrit), Gerard Piqué, Josep Ma Mainat, Antoni Bassas, Gavin Mair, i Help Catalonia, un grup curiós de gent. Quan vaig mirar per primera vegada el compte de Twitter d’en Shafir, seguia a 13 persones, i el seguien 3. Jo vaig ser la quarta.

Com a molts i molts altres, em va encantar el vídeo. És bastant maco i força precís i cumpleix el que crec que és un desig de molts catalans: que algú de fora us reconegui per qui sou. Sharif menciona una llista de símbols catalans, des de La Moreneta fins al caganer.

No tan sols em va agradar, sinó, en vaig tuitejar, en català i anglès, i ràpidament va començar a escampar-se per la xarxa. Cap al vespre, ja l’havien vist 6000 persones, a l’endemà ja eren 65.000. Si busques “sharifstandup”, és el meu tuit a dalt de tot de la llista, ja que me’l van retuitejar i favoritejar varies vegades. SharifStandup ara té més de 1600 seguidors.

Aixì que em sento una mica responsable. I preocupada. I tinc curiositat. Abans de fer-se viral, li vaig enviar un tuit demanant-li sobre el vídeo. Les seves respostes inicials semblaven autèntiques, però no va oferir cap informació sobre ell mateix.

El dimecres, vaig insistir més, demanant, “Ens pots explicar qui ets? Has tingut molta reacció, i espero no haver-me equivocat ajudant-te.”

Va ser llavors quan en SharifStandup em va començar a seguir. Per ara, mantindré privats els seus DMs, i em limitaré a dir que no vol identificar-se i que diu que és el que pretén ser en el vídeo.

La veritat és que ara no ho tinc clar. Li vaig explicar tota la història a la meva filla (petita) i ella va dir, “Aixì que t’està prenent el lloc?” I vaig haver de riure-m. Al principi ho negava. És cert que em fa molta il.lusió que expliqui el que passa a Catalunya. Però admetré una mica de gelos també. M’he fixat en un moment que el segueix Eduard Voltas i Quim Monzó, i a mi no m’han seguit mai!

Però evidentment, això són tonteries. Més important és la qüestió de què hi ha exactement sobre aquest tio, jove, inteligent, i sí, de color, parlant sobre Catalunya, en anglès, que ha fet tant contents a tots aquests Catalans? Has de llegir els comentaris al vídeo a Vimeo. Hi ha actualment més de 400 notes de gràcies i agraïments, sobre tot en anglès, però de part de Catalans, no Americans. Els hi va tocar la fibra.

El fet de que diu que no tenia idea sobre Catalunya o les seves aspiracions d’independència abans de topar-se amb la marxa és una part esencial de la història. Si ja te’l saps, no ho diguis. Però diu que no en sabia, que és autodidacte. També em recorda als de 15-M que rebutjava la participació dels polítics. Si ja te’l saps, no ho diguis.

Jo he estat estudiant Catalunya durant molts anys. He traduït articles, editat llibres d’altres, tuitejat fins al excès, i no he rebut mai 65.000 visites en un dia. Aixì que el pensament següent és, igual ho estic fent malament. Igual hauria d’estar fent vídeos? Potser hauria d’escriure més i estudiar menys? Com puc aprendre del seu éxit? O és que si ja me’l sé, no ho puc dir?

I qui és el seu públic? ShafirStandup va donar el monòleg en anglès i va conseguir que la Mireia Seguí (la va conèixer a la mani?), li ajudés amb els subtítols. Vista la resposta impressionant de part de Catalans, els subtítols eren molt importants. El meu tuit en català va ser retuitejat tres vegades més que el tuit en anglès i fins i tot el tuit anglès va ser retuitejat sobre tot per Catalans.

Hi ha manera de que els Americans (o altres estrangers) parin l’orella a la situació a Catalunya? No ho tinc gens clar, i mira que ho he intentat. I la meva experiència és que és força difícil. Potser només perquè, com qualsevol altra gent, a nosaltres (que també sóc americana) ens desborda les nostres pròpies vides i és una persona poc usual que es preocuparà d’aprendre sobre un tema que sembla força localitzat a un pais a l’altre costat del món. Quants Catalans sabeu, per exemple, qui és Elizabeth Warren? I quants sabreu el que pensa sobre determinades qüestions?

I si és un fake? I què voldria dir ser un fake? Que passaria si resulta que és d’una agència publicitària? O d’un partit polític català intentant fomentar la independència? O d’un partit unionista intentant, una vegada revelada la veritat, que tots quedin com uns tontets? I si només llegeix un guió? Si viu a Catalonia?

Si llegeixes els comentaris al vídeo, o la discussió a Twitter, veus que hi ha bastanta gent que dubta. Alguns diuen que no importa. I si fa contenta a la gent, si anima a la gent a pensar en la independència, això ja és un guany, encara que resulti al final que no és qui prometia ser?

N’hi han d’altres que diuen que importa molt. Que si és mentida, farà quedar molt malamanet als independentistes, o que “les mentides i els enganys mai són bons per convéncer de res, evidentment”. Admeto que em sento protectora. Si resulta que no és autèntic, em farà ràbia haver-li ajudat a enganyar—encara sense voler—a la gent. Espero que sigui veritat. I si no ho és, que no fa massa mal. Crec que els Catalans estan acostumats a ser enganyats i no és cap broma.

Més que res, em pregunto qué més pot oferir SharifStandup. Diu que esperem el dimarts que vé, que penjarà un altre vídeo sobre Catalunya. Fins i tot m’ha demanat més llibres sobre el tema. I ja m’agradarà veure el que fa. I si té idees sobre com fer parlar la gent sobre la independència de Catalunya. I estic totalment disposada a donar-li el crèdit, i aprendre’n. I si pot fer que escoltin els Americans, doncs, chapeau, però no ho veig fàcil. Però si comença a saber-ne més, tindrà el mateix encant?

Però jo? Jo vull escoltar la gent que sap de que parlen. Vull llegir els articles de Vicent Partal. Vull escoltar l’Oracle amb Xavier Graset i les entrevistes de la Mònica Terribas. Vull lllegir llibres de Germà Bel i Carles Boix i Xavier Sala i Martín. Vull anar directe a la font i escoltar a en Artur Mas i Oriol Junqueras i Anna Simó i Eva Piquer i Toni Strubell, i a vegades fins al Joan Herrera i Pere Navarro, i bé, fins i tot a l’Alícia Sánchez Camacho.

I sobre tot, no vull ser l’únic americà que llegeixi i escolti sobre Catalunya.

Si te’l saps, digue-ho. I si pot ser en anglès també, millor.