El cicle de l’entusiasme de Gartner i la independència de Catalunya
Després dels resultats sorprenents de les eleccions al parlament de Catalunya de l’any passat, hi ha hagut un canvi important pel que fa a la independència. Encara que era obvi que les reaccions de Madrid que minimitzaven la qüestió de la sobirania ja al novembre eren prematures, també és innegable que l’eufòria que s’havia sentit a Catalunya durant els dos mesos anteriors s’ha refredat molt, i tot just es pot dir que comença a recuperar-se.
Observo un pessimisme i una angoixa persistent en els articles als diaris, així com a Facebook i a Twitter. “Tenim pressa”, diuen molts, repetint les paraules de l’ex-president d’Esquerra, Heribert Barrera. “S’ha aturat el procés? Hauríem de declarar la independència unilateralment?” diuen d’altres. Fa pocs dies, a la presentació de What’s up with Catalonia? a Nova York, una dona es va aixecar, va dir que havia nascut el 1933, que havia patit els anys de Franco, i estava decidida a viure prous anys com per veure la independència. Però li sortien les llàgrimes dels ulls mentre ho deia.
Sóc una escriptora de llibres de tecnologia, així que potser no és d’estranyar que els esdeveniments increïbles dels darrers anys, des de la sentència del Tribunal Constitucional el 2010 fins la constitució del Comitè Parlamentari pel Referèndum fa una setmana em facin pensar en un cicle que es fa servir en el món de la tecnologia: el cicle de l’entusiasme de Gartner.
El cicle de l’entusiasme de Gartner traça la ubiqüitat i l’adopció de noves tecnologies al llarg del temps, segons van madurant, i mostra com primer passen ràpidament al punt de mira de la premsa a mesura que el públic s’hi entusiasma, i més tard gairebé desapareixen del mapa quan les expectatives topen amb la crua realitat i la frustració es generalitza. Per exemple, recordem l’entusiasme al voltant d’internet a finals dels 90 i el crash de les dot.com el 2001. Tammateix, aquelles idees més apaivagades i que no tenen la pressió dels inversors poden acabar desenvolupant-se de manera més tranquil·la i racional, la qual cosa sovint produeix resultats més sòlids i determinants en el món de la tecnologia. Així, per exemple, Inktomi i Geocities fa temps que han desaparegut i ningú no se’n recorda, però d’internet en tindrem per estona.
Al meu parer, la independència va tocar el cim de les expectatives excessives l’onze de setembre del 2012, als volts de les 8 del vespre, hora local. En aquells moments hi havia 1,5 milions de persones al carrer darrera d’una sola pancarta on es podia llegir “Catalunya: Nou Estat d’Europa”. Segons el que tothom comentava, s’hi respirava una atmosfera pacífica, democràtica i alegre. Precisament en aquell moment els catalans es van sentir invencibles, com si tot fos possible. Durant els dies següents el president Mas es va adreçar als organitzadors i manifestants i va deixar molt clar que havia rebut el missatge. Sense perdre temps, va dur aquest missatge a Madrid, i quan el primer ministre espanyol Rajoy va desentendre’s del pacte fiscal, Mas va convocar eleccions anticipades per tal que el missatge dels manifestants quedés reflectit en els vots per un parlament bolcat a organitzar un referèndum per veure si Catalunya havia de tenir un “estat propi”. Catalunya anava a totes.
La baixada va ser vertiginosa. La combinació de les declaracions contradictòries del líder d’Unió, Josep Antoni Duran, els informes de la policia, sense autoria, que no es basen en res, els atacs sense rebatre del PP durant la campanya, i la campanya electoral malaurada de Mas (en la qual se’l veia com una mena de Moisès duent el seu poble a la terra promesa), a més a més de la seva reticència a l’hora de dir la paraula “independència”, tot això plegat va fer que les aspiracions cap a un estat català s’assemblessin al vaporware, un terme del món de la tecnologia que vol dir un producte que mai no veurà la llum del dia. El dia 26 de novembre, després que el partit d’en Mas perdés 12 escons a les eleccions, i malgrat la pujada d’ERC, clarament independentista, els catalans es van trobar al fons del pou de la desil.lusió.
Tot i així, en el món de la tecnologia, és precisament quan tornes a l’anonimat que les coses es posen més interessants. Les expectatives inassolibles escampades per la premsa deixen pas als projectes pràctics que produeixen aplicacions concretes en situacions reals. Això és precisament el que li ha passat a la independència. Mentre que Catalunya ja ni apareix a la premsa internacional, el govern i el parlament de Catalunya han anat fent via inexorablement endavant, cap a la independència.
Tot just després de les eleccions, CiU i ERC van unir forces i van arribar a un acord legislatiu per tal de garantir el referèndum sobre el futur de Catalunya i l’estabilitat del govern. Amb aquest nou govern es va crear l’oficina d’afers exteriors depenent de l’executiu. Al gener el Parlament de Catalunya va aprovar la Declaració de Sobirania, que ratifica el dret dels catalans de decidir el seu futur. Al febrer, es va establir el Consell Assessor per a la Transició Nacional, compost de 14 personalitats que tenen la feina de fer recerca per tal de desenvolupar les estructures d’estat necessàries, entre d’altres coses. A més, aquesta mateixa setmana tots els partits polítics del Parlament, excepte els anticatalanistes PP i Ciutadans, han votat a favor de crear un comitè sobre el dret a decidir que estudiarà i prepararà les estratègies per fer un referèndum d’independència.
A mi em sembla que tots aquests passos són fites en el camí de pujada fins a la il·luminació a la curva de Gartner. En tecnologia, aquestes fites són molt menys espatarrants que l’entusiasme fora de mida de les expectatives superinflades, però tenen efectes a llarg termini, no són volàtils, i serveixen de plataforma vers el futur.
En una entrevista de la setmana passada el Ministre d’Afers Estrangers de Catalunya, Roger Albinyana, va dir que “ningú a la UE dubta que Catalunya pugui ser un estat viable”. Certament, molts economistes i líders estrangers així ho han afirmat. Ja comencen a entreveure el final de la curva quan els guanys es consoliden i el producte es comercialitza de manera generalitzada. Ara cal que els catalans tinguin confiança i que s’adonin que aquest ascens final, més gradual, més tranquil, vers la planura de la productivitat no és res més que la imminent i definitiva independència de l’estat català.
(Aquest article va publicar-se originalment a Catalan Views. La traducció és d’Andreu Cabré.)
Jo crec a més que al cim encara no hi hem arribat.
És cert que la manifestació de l’onze de setembre de l’any passat ha estat fins ara el punt més àlgid, però m’hi jugaria un “ebook” que aquest any (el proper Onze de setembre) encara anirem més amunt.
Algú em va dir fa temps: “A mi, quan em passen un informe on hi ha gràfics amb línies rectes, generalment el torno perquè no és veritat. Res a la vida és lineal, perquè la vida és logarítmica” (sic).
Potser sonarà un xic pedant però, si us hi fixeu atentament, tot a la vida està format per pujades i baixades i, sobretot, els processos tendeixen a estabilitzar-se en la forma de la corba del cicle de Gartner que es posa com a exemple. Podríem parlar d’una corba resultant del control de variables amb molta inèrcia.
Fixeu-vos que després d’un esclat d’eufòria, provocada per un detonant, ve una acusada caiguda de la mateixa i després es tendeix a recuperar l’equilibri en un seguit de petites pujades i baixades per arribar a un estat d’estabilitat on les variacions son molt poc acusades (però hi son). Un control de temperatura, per exemple, respondria de la mateixa manera.
Per això, comparar el Cicle de l’Entusiasme de Gartner amb el que està succeint pel que fa al procés d’independència de Catalunya em sembla força encertat. Respon a la realitat i és força esperançador.
Genial per pensar estratègicament.
El cicle de l’aprenentatge funciona de manera similar, hi han moments per interioritzar, altres per conceptualitzar, altres per practicar…, i finalment som competents.
Sovin la feina més important no és visible, ni tampoc és la més lluida.
Saber on som, on volem anar, quins recursos tenim, quins mobilitzem, com participem en cada moment… i endavant.
El pais s’expressa cada cap de setmana, com petits núclis d’una mateixa xarxa. Estem fent feina de base, veig com la gent s’emociona i s’implica en petits o grans actes, gent que fa dos anys, ni s’ho haguessin plantejat. No estem adormits, no estem deprimits, no estem callats.
Gràcies Liz
Jo he estudiat biologia però la major part de la meva vida professional m´he dedicat a la tecnologia informàtica a nivell industrial. M’ha fet gràcia “lo de vaporware” , crec que ara ja ni s’utilitza perquè els temps van tant ràpids que no hi temps ni tant sols de poder parlar d’un nou SOp o aplicatiu, ja que potser quan es vulgui alliberar-lo la tecnologia ha canviat tant que ja es obsolet.
El cicle de l’entusiasme de Gartner aplicat a la cultura llatina com és la catalana junt amb el llast de 300 anys de derrotes potser no es tal com ho pintes, jo crec que haurà encara més ondulacions amb els seus pous de desil·lució. Però si la classe dirigent i sobretot la societat civil, es prou disciplinada i determinada amb aconseguir l’objectiu final, llavors pot passar que tinguem un model semblant al que s’obté quan es programa un entrenament per un esport professional per carreres de fons.
Per aconseguir l’objectiu de guanyar una carrera de fons, l’esportista ha de programar cicles d’entrenament, a on després d’una sèrie d’entrenaments molts durs que aconsegueixen arribar al cim de la corba (l’equivalent del cim del 11s), inexorablement arriba una baixada de rendiment fins el pou. Llavors si hi ha disciplina i determinació, l’esportista malgrat el cansament, el dolor i també el desànim que provoca haver baixat del cim, torna a entrenar-se fins poc a poc tornar arribar a un cim, però aquest cop, aquest cim està més alt que l’anterior. Llavors torna a caure al pou però aquest pou no és tant baix com l’anterior i tornem de nou a començar. D’aquesta manera a base d’aconseguir cims i pous cada vegada més alts, l’esportista arriba a la fita de la millor forma possible i amb possibilitats d’aconseguir l’objectiu. Això si, s’ha de planificar bé, de no “cremar-se” com d’arribar a la fita quan s’està arribat al darrer cim.
Jo penso que el 29 de Juny serà un petit cim , després haurà un pou però serà més alt que el del novembre passat per arribar el 11S a un cim, que serà, si es fa bé tota la planificació, més alt que el del 11S de l’any passat.
Si en paral·lel, els dirigents polítics catalans fan la feina de crear estructures d’estat i sobretot fer pedagogia com fins ara s’està fent, llavors jo no descarto que el 2014 estarem ben posicionats per aconseguir l’objectiu.
Endavant les atxes!!
Manel