Catalans: Parleu català!
Però a part del que podem pensar sobre la seva creativitat, ens ha fet (al meu marit i jo) un frustre total sentir els catalans de Rasquera parlant només en castellà!
Podria suposar que el periodista que hagi arribat a Rasquera només parla castellà i els bons Rasquerencs estaven fent un esforç per fer-se entendre.
Però, sent americana i catalanoparlant, hi ha una altra possibilitat: que els Rasquerencs han suposat que el periodista no entengués el català i no han ni intentat parlar-ne. També possible que el periodista hagi intentat parlar en català i l’han respós en castellà.
A mi m’ha passat mil vegades: estic tenint una conversa amb algú que no conec, en català, i per la raò que sigui, explico que no sóc catalana, sóc americana. I passa una cosa ben curiosa: l’altra canvia al castellà! Fins i tot quan sàpiguen, perque ja hi hem estat enraonant una estona, que parlo català, fins i tot quan sentin que el meu castellà surt fatal aquests dies, la veritat sigui dita. És curiós, penós, i perillós.
En les meves classes de sociolingüística, a la universitat, vaig aprendre que la gent parla un o altre idioma no perque és maco, sino per necessitat (tret d’algun bitxo raro com jo…). Necessitat. Quan no hi ha necessitat, la gent és super-eficient amb els idiomes. Els nanos, per exemple, si els canvies de país, perden l’idioma anterior en un tres i no res.
Si sempre parleu castellà, no hi ha necessitat que ningú parli el català.
Mireu catalans, no m’agrada dir a la gent el que heu de fer, però parleu català, si us plau. Si no vosaltres, qui ho farà?
[Actualització: He trobat el periodista, Gerry Hadden, a Twitter, i li he demanat si parla o no català. Diu que no, malgrat haver viscut a Barcelona des del 2004. Això reforça més encara el que estic dient. En Gerry no parla català perque tots li parleu sempre en castellà. No té necessitat.]
Et segueixo (silenciosament) de fa temps a Twitter i al teu blog “Pigs, gourds and wikis”. M’encanta la teva perspectiva sobre Catalunya/el català, amb la qual normalment estic d’acord, i ja que mai t’he fet cap comentari em decideixo a fer-ho ara en aquest bloc que desconeixia.
Sobre els articles a la premsa anglòfona sobre llocs o temes de Catalunya, jo també em frustro quan veig que mai, mai, mai (invariablement) es nota que el periodista en qüestió té coneixements de català. Fins i tot he vist articles de cuina catalana amb els noms dels plats o ingredients escrits en castellà! (i no en mitjans locals, sino a llocs com el NYT). Sovint fins i tot tradueixen els noms dels carrers o pobles, que ja em sembla escandalós. I es queden tan amples. Per mi fer entrevistes en pobles catalans, a gent catalana, però fer-les en castellà no és més que un símptoma d’aquesta mateixa tendència. O sigui, la percepció per part dels periodistes estrangers que escriuen sobre Catalunay que com que Catalunya és a Espanya no els cal parlar res més que castellà.
M’adono en dir això que m’estic referint sobretot a periodistes anglòfons, i particularment britànics, els quals he notat són els pitjors pel que fa a la sensibilitat lingüística o fins i tot cultural quan són a l’estranger. Una mica la mentalitat d’antic imperi, semblant a la de molts castellanoparlants. He conegut periodistes italians, francesos o russsos que viuen a Catalunya i parlen en català sense cap problema. En canvi, tinc un amic i dos coneguts anglòfons (dos dels USA i un de Gran Bretanya) que m’han dit obertament que es neguen a aprendre català perquè els catalanistes els semblen uns pesats, antipàtics i que fan xantatge emocional constant als estrangers que viuen a Catalunya perquè parlin català, quan hauria de ser la seva elecció. (paraules textuals).
Per altra banda, no puc negar que molts catalans fan el que comentes a l’entrada del bloc: parlar castellà de seguida que s’adonen que algú és de fora de Catalunya. Penso que és un reflexe adquirit després d’anys de veure’s obligats a parlar en castellà, a vegades fins i tot insultats. Jo mateixa només he estat a Madrid dues vegades, la segona només fa 4 anys, i totes dues em van fer fora d’un cafè per parlar en català. Sembla mentida que avui en dia encara passin aquestes coses, però passen. Vaja, que costa canviar el complexe d’inferioritat que molts catalans tenim a l’hora de parlar català o dir obertament que som catalanistes, molts no ho fan per por a ser vistos com a radicals o gent tancada amb els estrangers.
Perdona que m’hagi enrotllat tant, pero no és la primera vegada que sento algú no-català dir el que dius aquí i només volia clarificar que, si bé és cert, si passa és per l’actitut d’una majoria de gent que no te ganes ni interés d’aprendre català com tu.
Em fa gràcia que parlis del post de la dona que insisteix a parlar en un restaurant pakistanès, perquè justament l’havia llegit aquest matí 😉 He estat a punt de comentar una cosa semblant al meu comentari anterior: que quan vivia a Barcelona em resultava molt més fàcil parlar català a les botigues o restaurants pakistanesos o de països d’Orient Mitjà que en llocs regentats per espanyols. Els estrangers de països en vies de desenvolupament, segons la meva experiència, són molt més receptius a parlar en català.
Jo sóc de Figueres i allà sempre parlo en català a tot arreu, però a Barcelona em costa molt més per culpa de molta gent d’arreu d’Espanya que s’ofenen si insisteixes a parlar en català. També passa una cosa semblant amb grups d’amics/companys de feina, quantes vegades no m’he trobat en un grup de 10 o 12 persones on tots acaben parlant en castellà perquè una persona que l’entèn no el vol parlar…
En fi, que com deia al principi, ens hem d’esforçar més a parlar en català perquè si no ningú ho farà per nosaltres…