No és la pregunta, és la data

Hi ha hagut una veritable tormenta d’articles analitzant la inteligència d’una pregunta amb dos apartats pel referèndum de Catalunya sobre la independència. Però crec que estem passant per alt una qüestió potser encara més important: la data.

Durant mesos i mesos es parlava del 14 de setembre com la data ideal per fer la consulta. Vé un parell de dies més tard que la fervor de la Diada, i més important encara, un parell de dies abans de la consulta a Escòcia. La saviesa convencional creu que a Escòcia es perdrà, i per tant, millor no encomanar-se amb la derrota.

Però el que es perd de vista és l’efecte d’Escòcia en una de les qüestions claus de la independència: què passarà amb la Unió Europea. Curt i ras: quedem dins o fora? És una pregunta que preocupa tant als catalans—malgrat declaracions puntuals al contrari—que si han de decidir si independitzar-se quedant-se fora, les enquestes han dit que voten en contra.

Els independentistes—tant els escocesos com els catalans—diuen que Europa trobarà una solució política, que és impossible i indesitjable expulsar milions de ciutadans de la Unió, sobre tot quan hi ha milers d’empreses multinacionals a qui no els interessa en absolut.

Els unionistes—tant els anglesos com els espanyols—han explicat repetidament que els nous països hauràn de passar anys al desert, fent cua darrera de Turquia. Al Regne Unit han de convèncer a més que això és una cosa dolenta, a la vegada que molts anglesos demanin votar sobre marxar ells mateixos. 

Però discuten i discutiran, i la única cosa que queda clara és que els polítics no faran res fins que se’ls obligui, i per ara—com ha fet el primer ministre francés i el cap d’afers estrangers d’Alemanya al costat d’un Rajoy que exigia complicitat—guarden el silenci i perllonguen el dubte.

I llavors, què ha de fer un ferm partidari de la Unió Europea, com és el President Mas, que sap que aquesta afiliació és una qüestió clau per guanyar-se la consulta?

Senzill: esperar fins desprès del referèndum escocés. L’efecte contagiós d’una pérdua es poc significatiu, però si Escòcia guanya la independència, es materialitzarà ràpidament la solució política per quedar-se dins la Unió i un dels impediments més importants pels catalans s’esvairà. 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El problema amb l’escola (aquí)

Sé que els nouvinguts no hauríem de criticar com es fan les coses. Perdoneu per endavant. He escrit el següent amb l’esperit d’afegir a la discussió sobre com hauria de millorar l’escolarització.

______

S’està parlant molt dels resultats de les proves PISA, que intenten mesurar els coneixements dels nens a l’escola arreu del món. Els resultats no eren molt bons aquí, malgrat moltes hores més a les aules. Tinc tants suggeriments. 

Cada tarda cap a 2/4 de sis de la tarda, els meus fills adolescents em bombardegen amb històries sobre l’escola. [Abans de continuar, haig d’explicar que al meu país 2/4 de 6 no és tarda, és vespre. Aquí és el començament de la segona part del dia, allà el començament de la nit. Sembla una tonteria, però no ho és.]

No som una família convencional i no hem triat l’escolarització convencional. A Estats Units, vam educar els nens a casa fins arribar a l’escola secundària. I encara que els hem enviat a l’escola a EUA, continuàvem queixant-nos sobre la rigidesa, memorització, i fixació en la forma en lloc del contingut.

També ens queixem aquí. Aquí teniu algunes de les coses que m’han explicat els meus fills:

1. Els estudiants han de “passar els punts a net” periòdicament. En la versió anglesa d’aquest article, més que traduir, he hagut d’explicar qué vol dir aquesta frase ja que no existeix en el meu país. No només els han de copiar, ho han de fer amb boli, no llapis; han de crear una portada amb nom, nom del profe, il·lustració, i data; han de fer servir diferents colors en els diferents apartats; han de tapar amb típex qualsevol error; s’han de fer a mà, no es poden mecanografiar. La falta d’algun d’aquests elements es porta a una reducció de la nota (sí! reben una nota en els apunts!). Cada joc d’apunts pot tenir 8-10 pàgines. Són hores i hores de copiar.

Els apunts no haurien d’haver de ser macos, ni entregats, ni qualificats amb notes. Si la idea és ajudar als estudiants a aprendre a fer bons apunts—és a dir aprendre i recordar els punts claus d’una ponència—potser un taller en fer apunts seria útil. Copiar sense pensar no ho és pas.

2. Als meus fills els han obligat a memoritzar els rius i muntanyes principals d’Europa i Àsia i també la Tabla Periòdica dels Elements, entre altres coses.

Francament, és per això que serveix la Viquipèdia. Si això no fos prou, els van dir d’estudiar els rius en un mapa però a l’examen, els en van donar un altre amb una altra perspectiva i escala en el qual havien de col·locar les respostes. Si has de memoritzar les ubicacions d’uns rius, és difícil regurgitar-les sense context. Si falta un accent, perden un punt. Què estem ensenyant aquí? Estic segura que encara que hagin lluït en el examen, ja se n’han oblidat de tot.

3. A la classe de mecanografia, han de practicar una seqüencia de lletres—no són paraules de veritat—fins que les puguin teclejar sense cap error. No és permès utilitzar al tecla Backspace/Delete.

Teclejo molt ràpid i reconec que la classe de mecanografia a l’institut va ser un dels més útils de la meva carrera escolar. No teníem ni típex ni tecla de Backspace. Però teclejar perfectament a la primera és un objectiu poc realista i poc útil. Deixeu que facin errors, i que els corregeixin. La qual cosa em porta a…

4. Els estudiants estan obligats a utilitzar bolis para totes les assignatures menys les mates, per la qual han de fer servir llapis. No es permet tatxar res; cada nen fa servir múltiples ampolles de típex cada any.

L’obsessió amb el típex és una reticència a reconèixer que fem errors. No has d’admetre mai que no l’has escrit perfectament a la primera. És una cosa requerir un format especial para treballs importants, però en els deures? En els exàmens? No poder tatxar les coses porta a quedar-se amb una frase o pensament encara que et donis compte que preferiries canviar-lo. M’agradaria que no els importés tant revelar que han fet un error. 

5. Els meus fills tenen 13 assignatures cada trimestre. Això vol dir que les dues setmanes d’examens són un malson. Acabem de passar 15 dies d’infern, amb exàmens, a vegades múltiples exàmens, dia rere dia. També vol dir que és molt normal tenir deures de múltiples assignatures cada vespre. Arriben a casa a 2/4 de 6 del vespre i passen 3-4 hores fent deures.

No crec que aquesta sigui la millor manera d’aprendre.

6.  Durant les primeres setmanes del curs, ens van explicar moltes vegades sobre els percentatges de les notes—40% per l’examen final, 30% per les altres exàmens, etc etc.—i també el que passa quan els estudiants reben ‘faltes’. En serio, hem passat mitja hora repassant la tabla de les conseqüències de les faltes. Amb 5, han de passar la tarda a l’escola, amb 10, dues tardes, amb 15, no em recordo però passa una cosa més dolenta. La tabla arriba a explicar el que passa amb 30 faltes—però no està clar en aquell moment que ja no li importa gaire al nano quantes en té?

Durant la presentació, es va aixecar una mare i va dir “No hauríem de també oferir algun sistema de premiar la bona feina i el bon conducte, i no només renyar-los?” Va haver-hi un silenci absolut a la sala. El representant de l’escola va contestar que els premis eren les bones notes, i no calia mimar els nens. 

7. Cada nen del curs va al mateix nivell de les assignatures. No hi ha flexibilitat arran d’aptituds o experiència. Això vol dir que els meus fills angloparlant-nadius fan classe d’anglès amb nens que en saben ben poc, el meu fill avançat de mates està fent equacions quadràtiques per tercera vegada, i la meva filla petita, que l’any passat va estudiar les parts del cosa a l’assignatura molt introductòria de castellà ara ha de llegir novel·les senceres. La meva filla gran que l’any passat estudiava un nivell mig de castellà en un institut americà aquest any està llegint Góngora, Quevedo i La Celestina—com si un nano d’aquí hagués de llegir Shakespeare en l’original—i si això no fos prou, ha d’aprendre i expressar-se en castellà. Tots tres també cursen català—espero poder aprendre’n alguna cosa jo!—i també llegeixen noveles en català. Els dona ajut extra en els dos idiomes, però és remarcable el que els espera. Per sort, almenys parlaven català abans d’arribar.

A mi em són iguals les notes, el que vull es que aprenguin coses i reconec que són en una situació especial, però la meva filla que fa 1er de batxillerat no para d’explicar-me que les notes que rep ara (per això de Góngora i La Celestina, entre altres coses) compten per la seva nota de selectivitat, la qual cosa decideix si pot fer els estudis que vol a la universitat. Ostres tu.

_________

Igual em demanaries perquè envio els meus fills a aquesta escola. O em pregunto si els lectors d’aquí no acaben d’entendre les meves queixes perquè hi esteu tan acostumats. Però la pregunta que em faig a mi mateixa és si els hauria d’enviar a cap escola. La veritat és que penso que la rigidesa és una part inherent de tot el sistema escolar aquí i tinc la impressió que la nostra escola és una de les més flexibles i il·luminades. Sí que dediquen temps a l’art i el ball i la música, en el servei a la comunitat; els mestres han estat generosos amb el temps a l’hora d’oferir suport als nostres fills; l’ambient a l’escola en general és força bo: als nens els importa l’escola i aprendre i fan el millor que poden, i han donat la benvinguda als nous companys americans. No crec que hi hagués una opció millor.

Però em pregunto si en podria haver. Aquesta rigidesa, fixació amb les formes, reticència de fer o reconèixer errors, voleu dir que està ajudant? És bo omplir el dia dels nens—a vegades amb feines inútils i avorrits—en lloc de deixar que tinguin temps per explorar? Estem ajudant als nens a aprendre quan els controlem tant?

Un altre dia prometo parlar de les coses que aprecio i admiro 🙂 

També prometo un dia fer un curs d’escriptura en català. Sé que fa falta. Per ara, espero que el meu català s’entengui i que tingueu paciència amb mi. Si em voleu anar enviant correccions, endavant. Vaig aprenent. Millor que escrigui ara que no pas esperar a fer-ho perfectament. Dic jo! 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari