La Inveterada Memòria

Mirades a l’obra de Paul Delvaux (II) – Versió Catalana*

*[English version just here]

(Aquest post és la continuació d’un altre que podeu llegir aquí )

.

4. El nus, femenins i masculins – Les nus, féminins et masculins

Uns deu anys o dotze abans de les primeres nenes (vestides) que esguarden trens que se’n van -la majoria- o arriben, el 1944, Paul Delvaux pintava un dels seus nus femenins més reeixits: La Vénus Endormie, que mostro a l’encapçalament d’aquest post, mentre és fotografiada per una noia que bé podria haver sortit de Le Voyage Légendarie (un altre quadre del pintor que podeu veure amb detall al meu post anterior: “L’exactitud tranquil·la dels somnis”).

A banda de la lluna creixent, dels temples grecs amb grans columnes i estàtues i de les distintes noies que apareixen al voltant de la protagonista adormida al canapè (fins i tot, dues volant sobre els cims del fons), trobem aquí una palesa novetat: un esquelet dempeus a mà esquerra. No és pas el primer que Delvaux inclou en els seus quadres i, de fet, els anys trenta i primers quaranta són prou prolífics en aquesta juxtaposició de bells nus i esquelets (encara més nus, ben mirat).

Una altra curiositat -constant a la seva obra- és la misteriosa gesticulació de tantes dones. Aquestes gairebé sempre surten bé perplexes i com sonàmbules (o directament dormint com aquí), bé exclamant-se de qui sap què (igualment com aquí).

.

–

També hi figuren nois nus, a l’obra de Delvaux (en aquest post en mostro dos que podrien ser el mateix; i ben mirat, el mateix pintor quan era un vailet; mireu Hommage à Jules Verne (1972) més avall, i La Ville Rouge (1944) aquí dessota:

.

–

–L’Acropole (1966), Le Canapé Bleu (1967), Pygmalion (1939) i La Mer est Proche (1965) ens mostren variacions sobre el motiu de la Venus ajaguda en un divan o un llit, més o menys envoltada, en diferents plans, d’altres dones dempeus en espais arquitectònics clàssics i/o moderns, per on travessa algun tren -excepte a “L’Acropole”-. Els fanals no manquen enlloc, tanmateix… De tots aquests quadres, el primer té per mi la més exquisida il·luminació i coloració, amb una suavíssima gamma de blaus espigolats i una Venus que lluu certament amb claror pròpia, molt bella i encisadora.

.

–

–

.

.

-A Le Jardin (1971) i a Rosine (1968) hi veiem algunes de les noies més esveltes i belles de tota l’obra del pintor, i també, per primer cop en aquesta petita galeria meva, hi apareixen els “homes de negre”: savis abstrets, abillats amb vestits del segle XIX i primeries del XX, que passen de llarg o bé contemplen amb gran concentració alguna cosa que tenen a les mans, del tot aliens a les figures femenines i als edificis i objectes de l’entorn immediat:

.

–

.

–

–

5. Més fanals encesos – Plus de lanternes allumées

Paysage aux Lanternes, de 1958, em sembla una altra obra molt especialment destacable; per la composició general, per la multitud de creus implícites i les moltes evocacions del Calvari, l’austera gamma cromàtica, el complex joc de llums i ombres que causen la lluna (no visible a mà esquerra) i els tretze fanals encesos, amb l’ajuda de les nou portes obertes; aconseguint tot plegat l’aire palesament oníric -desolat i seré al mateix temps- i l’efecte hipnotitzador fora mida que té (a mi, aquest paisatge m’ha tingut més estones captiu, enxampat en la contemplació, que cap altra obra de les que mostro o mostraré en els posts, i això és dir molt; vol dir moltes i molt llargues estones!):

–

–

–

6. Els Savis – Les Savants 

Els savis i erudits que trobem tan sovint en les pintures de Delvaux surten directament de les novel·les de Jules Verne i, en particular de les il·lustracions a la ploma que hi van aportar Jules-Descartes Férat o Édouard Riou per a l’esplèndida col·lecció Hetzel dels “Voyages Extraordinaires”.

No m’he dedicat a repassar aquests dibuixos per tal d’identificar un per un els astrònoms, geòlegs, etc. presents als quadres. Només en reconec un a primer cop d’ull: el professor Otto Lidenbrock del “Voyage au Centre de la Terre”, que és per cert el més assidu -surt ben bé en una desena de quadres si no més, sempre amb la mateixa positura, però cada vegada escrutant una cosa distinta -que va d’un ammonit, com en la il·lustració original d’en Riou, passant per trossos de roca, a simplement no res de res a banda de la seva mera mà…-.

.

–

–

–

Aquí sota teniu el dibuix original d’Édouard Riou per a “Voyage au Centre de la Terre”, de 1864:

.

.

.

Per concloure aquest segon capítol i vincular-lo adequadament amb el pròxim: “La Geometria del Calvari”; em sembla adient d’ensenyar un parell dels quadres poblats d’esquelets (tots dos del mateix any 1944 en què Delvaux va pintar La Vénus Endormie -que em fa tot l’efecte que aquí és precisament la noia que podem albirar en el primer dels quadres, ben desperta -però encara amb els braços posats rere el cap-, dreta a l’escala, a través del vidre de la doble porta):

.

–

.
No unauthorised copying or redistribution. All Rights Reserved.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!