La Inveterada Memòria

Tanmateix, ara sé que en una època llunyana, quan jo encara era un vailet, una pintura seva m’havia agradat molt. Però d’això me’n vaig oblidar més tard o més d’hora… Per ventura, sóc força afeccionat a mirar enrere i a recordar coses viscudes, a retrobar objectes i escrits del passat: antigues postals, cartes i fotografies familiars, àlbums de cromos, quaderns de dibuix… Fidel a aquesta inclinació, fa cosa d’un any que se’m va acudir de tornar a llegir algun dels primers volums relligats que guardo de la revista “Cavall Fort”. Entre tot un seguit d’articles, poesies i il·lustracions interessantíssims per variades raons, en arribar al volum sisè –corresponent a la primera meitat de l’any 1967– em vaig retrobar amb la inefable portada que mostro ara aquí.

Aleshores, Antoni Tàpies era ja un artista reconegut arreu del món, amb nombroses obres exposades en museus i col·leccions d’anomenada; la qual cosa no el va fer pas desestimar l’encàrrec dels editors d’aquesta (llavors encara novella) revista infantil; tot el contrari, segons l’evidència, perquè a més de pintar una coberta sensacional, va escriure un text lúcid i sentit, alliçonant en la lliure apreciació de l’art pictòric en general i alhora aclarint, molt amablement i destra, què tenia ell al cap quan va pintar aquesta coberta en particular. Una tasca gens senzilla, la segona, atès que s’adreçava a nois i noies ben jovenets –tretze o catorze anys com a molt–, i ho feia l’hivern de 1966-67, en plena dictadura –i censura!– del franquisme; en l’era de la desinformació, la intoxicació, la foscúria i l’absoluta vergonya. Per empitjorar-ho, el que ell deia anava recte a l’ull –per no dir una altra part tant o més sensible– de l’opressor.

A despit d’aquestes limitacions, i amb una prosa entenedora, tendra i franca a la vegada, metafòrica a estones i ben dreturera i punyent en punts crucials, va deixar cla­ríssim com s’ha de mirar un quadre per a treure’n un sentit genuí, malgrat que pugui ser –i de fet, hagi de ser– distint per a cada observador. I encara més: tot ensenyant a mirar aquesta il·lustració seva (a “escoltar-ne” la veu i la música), donava notícies impa­gables de la nostra història furtada, de la patètica situació política i social d’aleshores, del passat que compartia amb els seus joves lectors i del futur que havien d’enfrontar; el dolent i el bo que ens esperava a tots plegats (el bo més aviat als joves que a ell, per molt que ho desitgés i fins veiés a venir).

L’any passat, en remirar-me aquesta coberta magistral, en rellegir l’escrit que l’acompanya a la pàgina següent, sota una eloqüent fotografia de l’autor (que incloc en aquesta entrada; i que diu tant de la seva vitalitat i la seva intel·ligència (aquests ulls com carbons!, aquestes mandíbules serrades!…)), em vaig recordar prou clarament de com m’havien agradat una i altra cosa quan vaig tenir a les mans aquest exemplar de la revista per primer cop, quan no havia complert encara deu anys. No puc pas dir fins on vaig ser capaç d’entendre (de segur que poc enllà i de resquitllada, si gens) el darrer paràgraf –imponent de veritat–: aquella ”claror solar enmig d’una ventada”, aquell “núvol de tempesta”, aquella “petja d’home per la vida, o cop de peu […] que digui “prou!””…, aquells “aire dolç de matinada”, “baf agre sortit d’una presó”, “cant en ple cel blau, o groc, de tot un poble”… Si més no, en la pintura hi vaig veure, ben clara, una espardenya clavant una guitza al cap d’una bestiota negre i omi­nosa, com un escarabat gegant –o potser era un brau?–; i hi vaig veure una senyera –llavors prohibida a matar–, puix que el meu pare me n’havia parlat i fins mostrat; i era, palesament, una senyera de sang, com conta la vella llegenda que fou de bon començ… No crec pas, però, que n’establís cap relació amb “l’escarabat”. Ni amb el filat o tros de reixa que despunta per dessota… Tant se val.

Ara que ja tinc un munt d’anys ben repicats, entenc que aquesta aiguada sobre cartó o cartolina il·lustra tot això dit i força més; entenc que és una obra destacada entre les millors del pintor, i també, malgrat el seu modest format i ben peculiar destinació, un gran manifest d’idees i una lliçó de dignitat i de coratge. Em corprèn. I em fa rumiar que darrere hi alena precisament aquell que fou d’antuvi el lema de la revista (“[Cavall Fort és] una prova d’amor i de respecte envers els nois i les noies que l’han de llegir”).

 No em puc estar d’afegir que, amb persones de la fusta i la volada d’Antoni Tàpies, el nostre petit país és enormement afortunat. No cal mencionar cap dels altres grans noms que em venen de pressa a la ment; n’hi ha una munió…; però, per importants que siguin, potser no ho són pas més que aquest pintor i escultor barceloní, nat el 13 de desembre de 1923 i traspassat ara fa poc més d’un any.

Que, a més d’un pintoràs, també fou un boníssim escriptor, en dóna fe aquest article de “Cavall Fort” que acabo de comentar, i que em sembla adient de transcriure aquí, sencer:

–

El joc de saber mirar

(als joves amics de Cavall Fort)

Com mirar netament, sense voler trobar a les coses el que ens han dit que hi ha d’haver, sinó el que senzillament hi ha?

Vet aquí un joc innocent al qual us proposo de jugar.

Quan mirem, normalment només veiem el que se’ns dóna al voltant nostre: quatre coses –a vegades ben pobres.. només vistes per sobre enmig de l’infinit.

Mireu l’objecte més senzill. Agafem, per exemple, una vella cadira. Sembla que no és res. Però penseu en tot l’univers que ella comprèn: les mans i les suors tallant la fusta que un dia va ser arbre robust, ple d’energia, al mig d’un bosc frondós en unes altes muntanyes, l’amorós treball que la va construir, la il·lusió que la va comprar, els cansaments que ha alleujat, els dolors i les alegries que haurà aguantat, qui sap si en grans salons o en pobres menjadors de barriada… Tot, tot participa de la vida i té la seva importància. Fins i tot la més vella cadira porta dintre seu la força inicial d’aquelles sabes que pujaven de la terra, allà als boscos, i que encara serviran per a donar escalf el dia que, feta estelles, cremi en alguna llar.

Mireu, mireu a fons! I deixeu-vos portar plenament per tot el que fa ressonar a dintre vostre el que ens ofereix la mirada, com el qui va en un concert amb el vestit nou i el cor obert amb la il·lusió d’escoltar, de sentir senzillament amb tota la seva puresa, sense voler de totes passades que els sons del piano o de l’orquestra hagin de representar forçosament un cert paisatge, o el retrat d’un general, o una escena de la història, com es voldria sovint que només fes la pintura.

Aprenguem a mirar com aquell qui va en un concert. A la música hi ha formes sonores composades dins un tros de temps. A la pintura, formes visuals composades dins un tros d’espai.

És un joc. Però jugar no vol dir fer les coses “perquè sí”. I com a tots els jocs d’infants, els artistes tampoc no fan les coses “perquè sí”. Jugant… jugant, de petits, aprenem a fer-nos grans.  Jugant… jugant, fem créixer el nostre esperit, ampliem el camp de la nostra visió, del nostre coneixement. Jugant… jugant, diem coses i n’escoltem, despertem aquell qui s’ha adormit, ajudem a veure aquell qui no en sap o aquell a qui han tapat la vista.

En mirar, no heu de pensar mai el que la pintura –com totes les coses d’aquest món? “ha de ser”, o el que volen molts que només sigui. La pintura pot ser-ho tot. Pot ser una claror solar enmig d’una ventada. Pot ser un núvol de tempesta. Pot ser una petjada d’home per la vida, o un cop de peu ?per què no?? que digui “prou”! Pot ser un aire dolç de matinada, ple d’esperances, o el baf agre sortit d’una presó.  Pot ser les taques de sang d’una ferida, o el cant en ple cel blau, o groc, de tot un poble. Pot ser el que som, l’avui, l’ara i el sempre.

Jo us convido a jugar, a mirar atentament… jo us convido a pensar.

 Antoni Tàpies

 –

La portada de Tàpies convenientment ampliada:

–

P.S.: Em restava d’informar que l’original d’aquesta portada del “Cavall Fort” núm. 82 es conserva a l’arxiu del Museu Episcopal de Vic (on, per cert, hi ha una quantitat molt representativa d’il·lustracions originals de la revista: entre les quals, les portades que Joan Miró, Antoni Clavé, Modest Cuixart, Josep Grau-Garriga, Josep Maria Subirachs, Francesc Vila i Rufas i molts altres artistes de primera fila així mateix hi van publicar).

No unauthorised copying or redistribution. All Rights Reserved.