sobreàtic primera

El bloc de la Laura Garcia Jordan

Unes bledes per un portaesquís

Deixa un comentari

Ja és el tercer any i cada vegada enganyo algú nou perque s’hi apunti. Diem que anem a fer el hippy, jo dic que és un bon terreny per l’observació antropològica (això només convenç, i poc, als del ram) i els més efectiu és que és una bona excusa per sortir de la ciutat un cap de setmana de novembre amb estiuet de Sant Martí. Diumenge vam anar a la Fira d’Intercanvi de Mieres, la més vella que conec. Per als que no ho heu provat mai, la cosa va més o menys així: tu agafes coses de casa, de casa la mama o de la iaia que ja no necessites, que no t’agraden, que et molesten, que ja no vols o que vols menys que quan te les vas comprar o te les van regalar. Si tens un hort, fas pa o pastissos seràs la reina de la fira. Et plantes a Mieres amb una taula i/o unes estovalles i muntes una parada, que es converteix en el centre d’operacions: des d’aquí s’atenen les demandes. Fas torns a la parada mires i remires per tot arreu buscant un objecte bonic, útil o semiútil (quan més útil i/o bonic, millor) per canviar per un objecte que als teus ulls és menys bonic i més inútil. Res de diners. Jo de les meves excursions m’he tret de sobre bastantes coses i me n’he endut algunes, com ara uns pots de cuina, caquis (sempre n’hi ha per aquesta època) i bledes (per un portaesquís vell), melmelada de tomàquet, una cassola per fer crispetes  (per una tovallola de platja de promoció), un penjador pels draps de cuina… La roba té poca sortida, en canvi tothom vol menjar. Com que hi ha molta gent de la zona que té hort (famílies amb nens petits que fan vida rural o neorural) si ets dels que matinen és fàcil trobar-hi fruita i verdura. Aquest any, però, n’hi havia poca.

En realitat no és que en tregui gaire res, amb algunes excepcions, si ens quedem amb el valor del que m’emporto traduït en euros. Però hi ha alguna cosa que m’hi fa tornar cada any. Sobretot m’ho passo molt bé amb l’espetacle de la gent i veient que ens comportem de manera diferent, sembla que som més amables i menys susceptibles, quan no hi ha diners en metàl·lic pel mig. Segur que tot és molt més fàcil, menys tens, perquè els que hi som no passem gana i per tant l’intercanvi no és per una necessitat bàsica, sinó per una segona o, m’atreviria a dir, tercera necessitat. Però estic segura que hi ha alguna cosa més profunda, i que no és només la moda, que fa que cada vegada hi hagi més fires i mercats d’intercanvi, de ‘troc’ o del ‘trasto’ per molts pobles, ciutats i també en molts barris de Barcelona. Per mi, a més de la possibilitat d’experimentar una economia alternativa, la reducció del consum, de les deixalles o de la despesa en un moment de crisi, el que més cala quan hi ets és el que et passa amb la gent: una altra manera de relacionar-te amb els altres recuperant la vella idea del mercat, de la plaça, de l’espai de trobada espontani on jo tinc alguna cosa que tu necessites i una estona per parlar de tot i de res. Això, sobretot a les ciutats, ja no és tant fàcil que ens passi i potser ens cal més del que pensàvem. I ara, encara més. Proveu-ho. El més greu que us pot passar és que torneu amb una cassola vella per fer crispetes que, com que és d’al·lumini (poc recomanat per a la salut), acabarà a la terrassa plena de terra i alguna flor.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 16 de novembre de 2010 per lgarcia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.