La independentista constant

UNA HISTÒRIA DE MENTIDERS

La història del sr Strauss-Kahn, de la sra Tristane Banon i de la serventa  il·lustra molt bé tots els aspectes polítics i deliris socials que recorren l’actual discret encant de la burgesia europea i en aquest cas particular de la burgesia  francesa i de la parisenca en concret: el seu model de relacions socials és un creuament d’una cort de Versalles de en versió de pa sucat amb oli ,  d’un capteniment nihilista  també en versió de per riure amb ressons d’ últim tango a  París en el cas de la Banon i d’escena de  vaudeville barat en el cas de la serventa.

 Una història  va passar, segons sembla,  fa més de vuit anys entre el sr. Strauss-Kahn, ja aleshores un home madur amb molts diners i poder polític, social i econòmic i la sra. Banon, en aquell moment una jove de vint i pocs anys, àvida de fer-se un nom en el periodisme, amb ganes de viure aventures una mica arriscades  però excitants, disposada a comprovar si l’atractiu  llop amb fama de faldiller impenitent era tan perillós com deien.

 I pel que ara  Tristane  Banon declara, després de vuit anys sense dir res,  la fama i el perill eren certs o almenys ella  recorda de sobte que, en una vivenda gairebé sense mobles on l’havia citada Strauss-Kahn per respondre a una entrevista de la jove periodista (recordeu l’Ultim tango…?) va intentar violar-la i assegura que això li cal denunciar-ho  davant dels tribunals, quan encara hi ets a temps i el delicte no ha prescrit.   Ho fa en el moment que el sr. Strauss-Kahn s’ha ficat en un altre embolic semblant, lluny del seu país, aquest cop amb una dona de fer feines de l’hotel de luxe on s’estava, la qual assegura que, tot just entrar a la cambra a netejar, se suposa que amb galledes i escombres i el carret amb els productes de neteja, i roba de llit,  el llop se li va tirar a sobre pres d’un desig irresistible d’abusar de la serventa.

Sembla que el sr. Strauss-Kahn està de pega perquè en ambdos casos, i amb anys de diferencia, però iguals intencions, les víctimes se li van escapolir

i tot es va quedar en un intent frustrat.

Ell, un home madur, bregat en moltes batalles i sobradament conegut per la seva afició a les aventures sexuals explícites i contundents amb secretàries, col·laboradores, serventes, amigues,  companyes de partit socialista i fins i tot  esposes, diu que de relacions forçades res de res, que cadascú sabia el pa que s’hi donava i els beneficis mutus que se’n podien treure.

Si mirem la fotografia de dos dels protagonistes (la serventa no sabem com és) es confirma allò que deia el fotògraf Català-Roca: que la fotografia no necessita comentaris perquè es comenta per si mateixa: veiem l’home madur amb posat segur i arrogant, ben vestit amb un gest de boca i ulls que ve a dir “tot això és una comèdia…”  i a la dreta la sra. Banon amb aspecte clarament anorèxic, seriosa en el seu paper de víctima ultratjada, vestida juvenilment amb una brusa negra d’ escot generós, penjoll al coll,  uns texans blaus destenyits i  estripats a la moda estil rodamón, una bossa que s’endevina de marca en bandolera i acompanyada d’un gos de bon pedigrí i a la mà l’inevitable estri de música i altres aplicacions: un posat de innocència francament difícil de creure.

Qui diu la veritat i qui diu mentida? Probablement aquesta és una història de mitges veritats i mitges mentides de tothom: una història molt del nostre temps que retrata el poder i el cinisme del diners, l’ambigüitat de la revolució sexual de les dones i la persistència del masclisme més primitiu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!