La independentista constant

No són pas emocions positives les que es desprenen de la fotografia de l’última aparició del president espanyol Rodríguez Zapatero al congrés dels diputats de l’estat. És molt interessant per exemple, veure les actituds dels dos protagonistes principals: el president Rodríguez i l’aspirant confirmat, el ministre diputat Alfredo Pérez.

L’avui exministre Pérez i ara nou secretari general del Psoe, no dissimula en absolut el seu menyspreu pel president sortint i a posteriori, confirma que la candidata de Rodríguez a succeir-lo a la secretaria principal del Psoe, tenia des del començament mala peça al taler. Chacón tenia un padrí amb un perdigó a l’ala i de res no li ha valgut l’afany de dissimular la seva formació política al psc-psoe, el seu naixement a la població catalana d’ Esplugues del Llobregat i altres defectes; ni ha impressionat el seu currículum de doctorats i màsters al Canadà estudiant, amb aplicació, com s’ho havien fet els polítics unionistes canadencs per fer fracassar fins ara els referèndums d’independència del Quebec.

Davant d’aquesta fotografia tan reveladora de les tensions que viu el psoe, la pregunta és obligada: cap on va el psoe? cap on va el psoe-psc? Ens trobem davant d’un partit que s’encamina cap al no res, cap a la irrellevància política més absoluta; tornem al sistema de la restauració espanyola en què dues formacions polítiques igualment mediocres i corruptes es repartien els temps de mandat i els fons de rèptils, els diversos cacics i clans territorials i les terres sota els seus mandats. Aleshores, aquell ambient corrupte a Catalunya va ser sacsejat per l’aparició del catalanisme i el seu programa de regeneració política i cultural, pel nou protagonisme de la classe obrera anarco-sindicalista i pel republicanisme. Ara ho serà per l’independentisme de tots colors, tip i fart de tanta impostura i corrupció.
Allà on el paper del psoe ha iniciat el camí cap a la irrellevància és un territori nacional dels Països Catalans: el País Valencià. El pspv fa anys que ofereix la imatge lamentable que d’aquí no gens oferirà també el psc: una ideologia i uns procediments polítics del segle XIX passats per la minimalització i el populisme del míting i el twitter: una modernització del populisme més tronat sense abordar les estratègies que necessita la societat europea del segle XXI. Sap algú quina idea té el psc d’Europa i els seus pobles?  Té cap idea el psc del que significa l’alliberament dels pobles? Té cap idea per posar en pràctica de la flexibilitat i els lideratges en xarxa que requereixen les societats modernes? Per què el seu replegament i la seva defensa d’un estat -l’espanyol- que sobreviu només a base d’escanyar, d’espoliar, de trepitjar tot allò que no serveix directament el seu estat?  Un psc-psoe que no sap què vol ser quan sigui gran, si el cap de sardina d’una Catalunya provinciana i escleròtica o la cua de lluç d’una Espanya momificada i rapaç? Per defensar uns Països Catalans nous, populars i enfrontats a la corrupció i a la inoperància ja tenim altres grups i xarxes que miren cap al futur, que combaten la corrupció imperant -com la CUP de Reus- que recuperen valors republicans del passat -com la nova ERC- que remouen les aigües estancades del parlament catalunyès -com SI- que impulsen estratègies i tàctiques cap a la construcció de l’estat independent dels catalans -com les xarxes de l’Assemblea Nacional Catalana de pròxima constitució, les accions d’insubmissió fiscal que han començat, la defensa organitzada d’una escola catalana en llengua i continguts, les propostes de començar el cens del poble de la Nació Catalana de cara al referèndum d’autodeterminació, la xarxa dels municipis per la independència… El psc-psoe està lluny de tot això, descol·locat, sense esma ni horitzons de futur. És la nostra sort i la seva desgràcia.