I am really impressed by this blog! Very clear explanation of issues is given and it is open to everyone. I have read your post, really you have provided such a great information about it.
JOSÉ LUÍS ÁLVAREZ ENPARANTZA, TXILLARDEGI (1929-2012), LINGÜISTA I PATRIOTA
Vaig conèixer Txillardegi i la seva muller ja fa molts anys, en el context de la lluita patriòtica i de defensa de les llengües de les nostres respectives nacions . De seguida ens vam entendre.
Alvarez Enparantza, que havia adoptat el sobrenom de Txillardegi ja des del 1954 per un lloc proper a la seva casa natal del barri del Antiguo a Donostia, era aleshores un home plenament vinculat a la lluita patriòtica basca i amb un curriculum de lluita impressionant: havia participat en la formació de l’organització ETA el 1959, partint de la seva juvenil vinculació al Partit Nacionalista Basc, i en la fundació de la coalició Herri Batasuna el 1977; havia estat detingut tres vegades i el 1961 se’n va haver d’anar de la seva terra a la qual no tornà fins després de la mort del dictador. En aquells moments la seva dedicació principal estava lligada a la creació d’un moviment popular per a reivindicar el dret a viure en euskara; era el moviment anomenat Euskal Herrian Euskaraz (al País Basc en basc) i la seva passió professional era la formació de l’euskara batua (l’euskara unificat) com a instrument que havia de servir per viure plenament en euskara.
El vaig conèixer més personalment en ocasió de la defensa de la seva tesi doctoral: el cas va ser que José Luís Enparantza no aconseguia que la seva tesi fos admesa a la Universitat del País Basc, evidentment per causes de repressió política. Va decidir- se, doncs, que la presentaria i defensaria a l’empara del departament de lingüística de la Universitat Autònoma de Barcelona: i així va ser: una tarda va presentar la seva tesi davant del tribunal i com únics acompanyants i testimonis hi havia la seva dona, Tan sàvia i lluitadora com ell, la meva germana Eva Serra i jo mateixa. No sabíem gran cosa de la llengua basca però aquell dia en vam aprendre unes quantes d’importants.
I després, ja celebrant-ho, vam remarcar les moltes coincidències que es donaven entre ell i el nostre Pompeu Fabra: tots dos eren enginyers i tots dos havien desviat els seus interessos científics cap a la llengua; tots dos eren uns apassionats de la seva terra, que havien recorregut pam a pam amb interès científic, lingüístic i patriòtic; tots dos havien contribuït decisivament a la construcció i desplegament de la normativització de les respectives llengües; cadascun havia fet contribucions científiques importants des de les institucions científiques i acadèmiques: l’un des de l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat Autònoma republicana, l’altre des de l’Euskalzaindia (Acadèmia de la Llengua Basca) i la Udako Euskal Unibertsitatea (Universitat Basca d’Estiu) i la Universitat del País Basc.
Tots dos van abocar les seves investigacions i els seus coneixements en nombrosos llibres i articles, tot i que Txillardegi també excel·lia en la prosa narrativa de ficció. Tots dos, finalment, tenien clar, casdacú en el seu moment, que amb l’activisme lingüístic no n’hi havia prou i calia una implicació en la lluita política per l’alliberament nacional i social.
Després de la seva tesi doctoral, al cap d’un temps, Txillardegi va proposar que un basc (ell mateix), un gallec (el professor i polític del BNG Francisco Rodríguez i una catalana ( jo mateixa) aprofitéssim les vacances de Pasqua per fer una estada a les quatre capitals del País Basc del cantó de l’Estat Espanyol explicant cadascú la situació i perspectives sociolingüístiques de cada llengua: va ser un viatge memorable, perquè entrar en contacte amb els diversos nuclis del moviment popular en pro de l’euskara de la mà d’en José Luís era un privilegi impagable: era conèixer de primera mà l’ànima d’un poble que estimava la seva antiquíssima llengua i estava decidit a mantenir-la viva i operativa per als segles vinents.
Igual va passar amb les lliçons que ens va donar Paco Rodríguez, que aleshores ja feia política a l’esquerra independentista gallega i era un apassionat del gallec i de no trencar els ponts amb el gallec-portuguès. Per la meva part el meu interès va estar en plantejar d’entrada que la llengua catalana era la llengua nacional dels Països Catalans, que aquesta llengua estava sotmesa a una estructura de dominació que des de feia segles maldava per minoritzar-la, trossejar-la i enfrontar-ne els trossos (aleshores començava una de les ofensives “blaveres” al País Valencià més agressives) i substituir-la per l’espanyol a base, sobretot, d’impedir que incorporés nous parlants procedents de les migracions. Calia deixar clar que la nostra batalla era doble i complementària: guanyar l’escola i guanyar el carrer.
D’aquest viatge en va quedar una amistat sòlida que es va allargar en el temps: tots tres sabíem què fèiem cadascun malgrat les edats diferents i els interessos particulars.
Ara en José Luís ens ha deixat; ha mort Txillardegi deixant desolats una gran quantitat d’amics als nostres Països. Però perdura la seva personalitat, la seva obra i la seva lluita. Avui hi ha més euskaklduns que mai, com hi ha una realitat i una vitalitat de la llengua catalana que, tossudament, va fent el seu camí. La cadena no s’ha trencat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!