Molta gent es va quedar sorpresa mirant el programa de TV3 “El convidat”. L’Albert Om era el convidat del cantant Gerard Quintana al qual vèiem en dos ambients diferents a Barcelona i a Eivissa; a Eivissa el vèiem amb la seva parella i el fill i a Barcelona amb els seus amics i companys de feina.
El seu comportament lingüístic era el que va sorprendre els espectadors: una estricta diferenciació d’usos lingüístics presideix la seva vida: en el seu ambient de treball i d’amistats la llengua catalana; en el seu ambient familiar a Eivissa la llengua espanyola; sobretot el tracte lingüístic amb la seva companya i el fill –en un 100% en espanyol sense la més mínima patinada ni barreja- feia pensar que no era un ús espontani sinó fruit d’un acord planificat, en el qual, em va fer l’efecte, que la parella hi tenia un paper fonamental i el caràcter d’en Quintana explicava a més el resultat.
Vet aquí la conclusió – vaig pensar jo- d’un temperament masculí del que ara la moda en diu “líquid” i un caràcter femení podríem dir-ne que “sòlid” i “resistent”.
Dies després l’Albert Om exercia de convidat del futbolista Carles Reixach i l’escena amb una mica més de barreja lingüística caòtica es repetia: una companya, que només s’expressava en espanyol i un Carles Reixach que, aquest cop sí, parlava, en general, en català amb el seu fill i la seva filla però no ho feia amb la seva dona. De nou un personatge que té fama de temperament “líquid” amb una senyora que lluïa una gran solidesa i determinació.
No era, doncs, únicament, qüestió de l’esfera pública i l’esfera privada, d’ambients i orígens socials diferents, de conviccions i lleialtats lingüístiques diferents; hi ha alguna cosa més que hauria d’ explicar aquesta i altres situacions que s’intueixen (què veuríem si l’Om visités en la intimitat l’actual alcalde de Barcelona, el vestidor del Barça o alguns dels dirigents socials de casa nostra?).
Es podrien fer servir algunes de les nocions de la psicolingüística, de la sociolingüística o de les teories psicoestètiques, o les relacions de gènere però encara no en tindríem prou per explicar-nos tots els matisos d’aquests comportaments lingüístics en concret.
Cherchez la femme dirien alguns, seguint la teoria d’especialistes del gènere negre: potser sí que trobaríem rastres de com algunes dones busquen simplement un home al qual fan exercir de semental i per la resta el tenen sotmès a una estricta reglamentació domèstica que l’exclou fins i tot de la criança de la descendència i que inclouria també la submissió natural al règim lingüístic propi.
Altres aplicarien teories sociolingüístiques contrastades com la de l’alienació lingüística, és a dir l’estat resultant del qui per causes econòmiques, culturals, polítiques, religioses o sentimentals pot arribar a anul·lar la seva personalitat, oblidar, confondre o ignorar en aquest cas la llengua pròpia i pot renunciar a utilitzar aquesta llengua i a transmetre-la als fills. El resultat és un estat de pèrdua, separació i distanciament que el propi subjecte té dificultats per racionalitzar.
També es podrien aplicar a aquestes situacions els conceptes d’autoodi o manca d’autoestima. Segons aquestes teories el subjecte busca d’amagar les característiques individuals que no s’adeqüen als estereotips socials. Es busca la identificació amb l’element dominant (en aquests dos casos seria la parella identificada amb la llengua socialment dominant) i s’adopten actituds de rebuig lingüístic que poden ser totals o en els casos que ens ocupen parcials, circumscrits a determinats ambients familiars o personals. En el cas del cantant és possible que en seu primer ambient familiar ja hi predominés la llengua espanyola, la vida d’adult i els amics propicien una nova identificació amb la llengua catalana i la formació d’una parella i la descendència el facin tornar a la situació primera. El subjecte viu la situació amb una certa dissociació, que també ha aparegut en la seva vida laboral de cantant.
Així mateix la psicolingüística que estudia els aspectes psicològics del comportament verbal, en aquest cas de l’ús lingüístic d’una determinada llengua, ens donaria alguna clau més.
Totes aquestes explicacions tenen sentit, però, tenint en compte un context social i polític de minorització lingüística d’una llengua que conserva una notable vitalitat i un gruix també notable de parlants socialment prestigiosos en contextos formals també de prestigi.
D’aquí ve el desconcert lingüístic en què viuen aquests dos homes, que, segurament, no són ni de lluny únics; més aviat crec que representen una situació i un comportament més habitual del que ens pensem.