Totalitarismes del segle XXI (I)

Deien que les ideologies havien certificat la seva mort a l’entrada del nou segle i res més lluny de la realitat; per dir-ho en el llenguatge de moda totes les ideologies “s’han reinventat”, sobretot les lligades als totalitarismes del segle XX: els feixismes i els materialismes dialèctics.

Com s’han reiventat? Quina és la seva fesonomia actual? Quines concomitàncies conserven amb el passat i quines són noves en el present?
Els totalitarismes feixistes  però també en alguns aspectes els de tradició comunista estalinista  conserven del passat la relació ambígua entre la modernitat i la tradició: per exemple l’adoració dels francesos més feixistes per Joana d’Arc i el seu imaginari pot combinar perfectament amb el culte a les formes més modernes del comportament: la forma de vestir, de divertir-se en colla, de relacionar-se amb les màquines (cotxes, motos, armes…) el culte a una certa estètica, tot això combinat amb idees pseudocientífiques i d’una inversemblança total sobre el passat de la humanitat, les “races”, etc.; també conserven del passat la radicalització de les classes mitjanes mitjançant la comunicació de masses (ara expandida per la tecnologia de la informació  i la comunicació),  la reducció a tòpics i la infantilització del pensament més complex (abans amb els pàsquins, la ràdio i la propaganda,  ara reduït als 140 caràcters d’una piulada de twitter): així neixen i s’expandeixen com a mantres els eslògans sobre rics i pobres, especuladors i pobres miserables, “tots els polítics són un xorissos”, “capellans i monges són uns pervertits”,”tots els desnonats han estat miserablement enganyats”, l’homosexualitat és una perversiò o una malaltia” etc., etc. En el pensament totalitari abans i ara no hi ha lloc per al matís, per als clar-obcurs, per a les mitges veritats o les mitges mentides, en definitiva:  no hi ha lloc per a la vida real.  Tant feixisme com  comunisme estalinista han heretat també del passat la idolatria envers l’estat: com deia Mussolini “Tot dins l’Estat, res fora de l’Estat, res contra l’Estat”; això pressuposa que l’acció privada, l’existència d’una esfera privada és vista amb molt de recel, com una cosa que comporta corrupció  i males pràctiques: “la privatització” d’una cosa, (una empresa, una entitat, una activitat…)  és el summum del mal, perquè s’escapoleix de l’esfera de l’estat; aquesta característica és la que comporta actualment  un xoc i una contradicció  més evident amb la idolatria que ara existeix envers la individualitat i les seves prerrogatives en tot tipus d’activitat humana.
També era una característica dels totalitarismes del segle XX, que està perdurant ara mateix,  el culte a la joventut, a la seva força física i a les potencialitats polítiques de les conductes irracionals i de força que es donen en els estadis de la vida corresponents a l’adolescència i a la joventut: adolescència i joventut han adquirit un estatuts particular molt estudiat i tingut en compte com a nous tipus de consumidors de tota mena  de productes, inclosos els ideològics i sociològics (com els comportaments, les tendències i modes, etc.)  Tampoc no és nou el rebuig de la democràcia representativa present tant en les ideologies feixistes com en les comunistes : aquesta és una característica que deixa confús i bocabadat a més d’un opinador o estudiós de les idologies; i és que sembla que no es tingui en compte els origens “socialistes” de pensaments com el mussolinià o el hitlerià. Són els narradors d’històries els que han posat de relleu aquesta coincidència amb més perspicàcia: narradors com el gran Vassili Grossman a Vida i destí o Les Bienveillantes de Jonathan Littell posen de relleu els punts de contacte que hi ha entre partidaris del tatalitarisme nazi i els partidaris del totalitarisme estalinista.

A part d’aquestes persistències del passat, els totalitarismes del segle XXI presenten  tot un procés de reinvenció i posada a punt amb característiques noves de l’adoració del poder de l’estat, de formes del patriarcalisme i el masclisme, de l’individualisme neoliberal més contundent i del pensament, organització  i activitat de les antigues i noves sectes  (reinvenció del pensament sectari). Però això dermana un altre article.
 
  

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *