DIES IRAE

Som al matí del 29 de març, dia de la vaga general a primera hora del matí a Barcelona: pels polígons industrials s’ha anat concentrant la gent treballadora: no tothom gosa o pot plegar del treball: la feina està molt fotuda i a les empreses més petites o mitjanes s’ha de tenir un gran coratge per afegir-se a la vaga o s’ha de tenir una gran confiança en el que proposen i fan els sindicats, cosa que tampoc no es fàcil de tenir.

Els piquets comencen a recòrrer els carrers i les empreses: alguns ho fan explicant els motius i dialogant amb els treballadors; d’altres van amb més esperit de confrontació i sense manies comminen les botigues i empreses a tancar; d’altres van directament a l’ enfrontament i l’insult… L’ambient s’escalfa per moments.

Un altre focus de mobilització són les àrees universitàries: recullen un jovent que s’ensuma  que està estudiant per a una imminent desocupació; hi ha molta excitació i molta tensió.

Cap a  les dotze del migdia el centre de Barcelona presenta l’aspecte d’una batalla que ja ha començat i que s’anirà endurint al llarg de la tarda-vespre: vidres de bancs i caixes són els objectius més buscats però també botigues de tota mena; a les cruïlles dels  carrers més importants de l’eixample s’acumulen bosses d’escombraries preparades per calar-hi foc, munts de rocs per llançar; ja es veu clar que els contenidors, emblema de la nova civilització consumista de comprar i llançar , seran la barricada preferida, substituint allò que en el passat eren les llambordes dels carrers; ja no es cremaran esglésies perquè el valor subversiu d’aquestes establiments ha caigut en picat; en la nova civilització del consum, les botigues, els magatzems, els bancs, – els símbols de les coses i del diner per tenir-les,  que ens són escatimades –  atrauen la ira destructora.

A la tarda la ciutat s’omple d’una immensa multitud de manifestants que clamen contra els efectes d’una desocupació cada cop més inclement i d’un empitjorament evident de les condicions de vida: clarament la vaga és una vaga de profund contingut polític però sense una direcció clara quant als objectius que es volen aconseguir: es barregen sense solució crides a enderrocar el capitalisme i a la revolució, amb reclamacions contra els desnonaments, empreses en lluita i en perill de tancament, treballadors de la sanitat i l’ensenyament que protesten per la precarització del respectiu sector, gent que denuncia l’espoliació fiscal que patim els catalans que ens impedeix fer front a aquesta crisi… I enmig de tot això es va concretant  l’expressió d’una ràbia, una ira, una còlera que esclata contra els emblemes del consum i del diner, contra la policia vista com a garant de l’ordre capitalista; no és un esclat imprevist sinó que tothom n’havia vist els preparatius i es palpava a l’ambient. Per pura casualitat no es produeix cap mort, però podria haver-se produït alguna situació fatal.

Els dies següents s’ha parlat amb força barroeria de “guerrilla urbana”, de “vandalisme i violència cegues dels antisistema”, s’ha tret tota l’artilleria de tòpics que es treuen en aquestes ocasions i s’ha reclamat tota l’artilleria també de velles i noves mesures repressives.     

El fet és que aquest 29 han confluït, sobretot a Barcelona, una sèrie de  situacions de conflicte polític i social que, potser no es donen en altres zones de l’Estat Espanyol amb tanta nitidesa i intensitat: en primer lloc portem els últims anys amb una emergència social i una sensació de catàstrofe i col·lapse polític, institucional i econòmic que ens està instal·lant sobre un polvorí social: un 40% de desocupació juvenil i milers d’empreses en procés de tancament són un brou de cultiu per a qualsevol explosió social, també  per a qualsevol assaig dels nous totalitarismes del segle XXI que cultiven la por i atien l’enfrontament; en segon lloc també s’està manifestant una potent emergència de les forces independentistes que plantegen una decidida crítica de l’Estat i, en conseqüència, treballen pel trencament dels llaços de submissió: no seria el mateix una vaga política que actués en un escenari on no hi hagués hagut manifestacions multitudinàries pel Dret de Decidir, Consultes populars sobre la independència, actes d’insubmissió civil cada cop més agosarats; en tercer lloc no oblidem que estem en l’escenari de la Rosa de Foc, de la Barcelona de tradició llibertària molt arrelada, tradició que no s’ha perdut i que reneix en circumstàncies com les presents; en quart lloc no som una societat aïllada, sinó extremadament oberta: aquí es donen cita altres moviments de revolta europeus de signe divers: tant moviments troztkistes, com llibertaris (singularment italians), com de signe totalitari; aquí conflueixen persones de les revoltes antitotalitàries del Magrib i moviments islamistes de signe divers; en cinquè lloc l’estat de crítica social que s’ha donat i continua donant-se als barris i places de Barcelona s’expressa mitjançant moviments d'”indignats”, antimilitaristes, insubmissos fiscals, antimonàrquics, cercadors d’una democràcia de base que pari als peus a tanta corrupció i impostura com la que estem vivint.

Fa riure que una situació tan complexa com aquesta es vulgui entomar amb quatre pots de fum, unes quantes bales de goma i moltes patacades per una banda i unes quantes   tonelades d’escombries cremant, llançament de rocs, insults i escopinades per l’altra; augmentar la repressió legal serà ben inútil quan ja tenim una bateria immensa de lleis repressives i un Estat policial de primera categoria.

És evident que una situació de conflicte polític i social requereix solucions polítiques 
i socials i requereix, sobretot, que sigui la societat la que prengui en mà el seu futur, esbandeixi la colla de corruptes enquistats en tota mena d’institucions i abordi amb coratge noves fòrmules de treball, convivència, consum, vida política i social. El poder actual és una enorme enganyifa, un tigre de paper, més dèbil del que ens pensem. 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *