La Sílvia, l’Albert, el Cala

Tres lluitadors insubornables, tres personalitats generoses, tres amics de l’ànima; ens han deixat -és un dir- perquè sempre estaran entre nosaltres; un exemple en estat pur d’amor al país, a la seva gent, al seu present, sovint miserable, al seu futur, que volien en llibertat i justícia.

La Sílvia Martínez em va contestar – ara penso que poques hores abans de morir – agraint-me que li hagués fet la crònica de la roda de premsa d’una altra parella d’esforçats, que es declararan insubmissos fiscals d’aquí unes setmanes; la Silvia m’havia demanat la crònica per a la web de la Plataforma pel Dret de  Decidir, que ella mantenia al dia amb la seva voluntat i generositat. Era una de les innombrables feines seves que tirava endavant per al país.
La Sílvia, que tenía nom de boscos i de naturalesa…ha tornat a la terra que tant estimava, amb aquells ulls seus xops de tendresa i de determinació al mateix temps. Sense persones com ella, no s’entendria la tossduda persistència de la nostra vitalitat nacional ni s’entendria en què consisteix la xarxa invisible que relliga lideratges al llarg i ample del nostre país, lideratges tan discrets com valents, tan flexibles  com sòlids.

I de la mateixa fusta o ferro estava fet l’Albert Ramis, fotoperiodista incansable. Encara el recordo amb el seu germà Sergi, l’un documentant amb la seva càmera l’altre amb els seus primers escrits, aquells anys plens d’esperances i derrotes en què l’independentisme català pràcticament era la única i minoritària força política que denunciava les grans rebaixes socials i nacionals de la transició i que s’oposava a la imposició d’una constitució espanyola clarament anticatalana i molt nociva per  al poble treballador: allà on les reivindicacions polítiques i socials omplien els carrers de Barcelona o de qualsevol altra població, allà hi havia l’Albert amb la seva càmera inseparable documentant els fets per al present i el futur. Milers de fotografies que són un document inestimable de les nostres lluites: des de les lluites obreres que van desbordar el Besòs i el Baix Llobregat, fruit dels Pactes de la Moncloa, els anys 70 i 80 fins totes les lluites independentistes: els actes del Comitè Català contra la Constitució Espanyola, amb el míting memorable a la plaça Reial, les accions del Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, els Onze de Setembre tumultuosos i sagnants amb la mort de Gustau Múñoz… L’Albert, sempre en primera línia, implicat com  fotoperiodista excel·lent i com a persona d’esquerres i català insubornable. El 26 de gener d’enguany -aquests 26 de gener en què els independentistes recordem en Fèlix Goñi, mort en la lluita- l’Albert ens va dir l’últim adéu a la seva manera discreta i humil.
Un altre que no podrem oblidar.

I què dir d’en Josep de Calassanç Serra, l’entranyable “Cala” ,  mort també prematurament, a les seves estimades terres de la Catalunya Nord? Res del que ha passat al bressol de la nostra nació en els últims 30 anys s’explicaria sense ell i la seva muller Dolors; per mi no sols era el meu germà petit sinó també un amic inestimable i un company de lluita per l’alliberament nacional i social de la nació catalana. El Cala no es va exiliar -com diuen alguns- a la Catalunya Nord; realment va fer un retorn al cor de la nostra nació: ja anys abans havíem plantat a Rià una placa recordant el naixement del comte Guifré. i a Fontpadrosa, també al Conflent, es van reunir els independentistes que consideraven que calien en aquells moments totes les formes de lluita possibles, inclosa la lluita de defensa armada. El Cala no va formar part d’aquella part de Terra Lliure que va tirar, més tard,  per la via del penediment, i es va quedar a viure a la Catalunya Nord on ha format part de totes les estratègies que han deixondit i assegurat la catalanitat d’aquestes terres: la Bressola ja implantada, i, després,  l’Associació Arrels amb l’Escola i la Ràdio, l’Associació Aire Nou de Bao i les setmanes de la catalanitat amb els castellers, els diables i altres tradicions recuperades o implantades de forma natural; últimament el Casal Jaume I de Perpinyà amb activitats de tota mena. El Cala tenia una visió molt clara de la lluita catalana immersa en una lluita global per un món millor. No era solament un activista -una altra cosa que sovint diuen alguns- era a més un teòric i un pràctic de la política independentista, sempre amatent a les lluites d’alliberament dels pobles de tot el món, sempre lluny dels dogmatismes i les polítiques de campanar tan habituals entre nosaltres. Era una baula poderosa de la cadena de lideratges de la que formaven part també l’Albert i la Sílvia: tots tres s’havien conegut i reconegut. Tots tres formaran part de la nostra memòria de lluita patriòtica col·lectiva. Per sempre.

   Són tres exemples humans que

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *