Una exposició

Una petita i suggestiva  exposició a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona  ha ofert, potser sense proposar-s’ho, unes bones reflexions sobre les manifestacions de l’autoodi i la ignorància que s’han produït i se segueixen produint a la nostra terra.

Es titulava Continuar el combat: L’aventura de Club Editor (1955-2011). L’exposició repassava la trajectòria d’una petita editorial independent, Club Editor, nascuda per iniciativa de Joan Sales i Xavier Benguerel. En mostrava els antecedents d’abans de la guerra del 36-39 i de l’exili, la voluntat de recuperar el públic lector sota el franquisme i la construcció d’una literatura catalana viva i moderna. El 13 de desembre de 2011 hi hagué una conversa a quatre veus entre Guillem Frontera, Jordi Puntí, Julià Guillamon i Maria Bohigas sobre l’aventura d’aquest Club Editor. Tant a propòsit del que mostrava l’exposició  com d’aquesta conversa, són  pertinents les reflexions que suscitaven   respecte  al clima intel·lectual que imperava a Catalunya -sobretot a Barcelona- els anys 60 i 70.
Superada amb penes i treballs la desfeta i la inclement postguerra, derrotat Hitler, el règim franquista no té més remei que obrir-se mínimament; a redós d’aquesta tímida i cristianitzada obertura,  el 1948 Sales torna de Mèxic decidit a tirar endavant, partint pràcticament de zero, un projecte de normalitat per a la literatura en català. Sap que al davant tindrà resistències formidables, resistències internes d’ un noucentisme encara vigent, i sobretot, externes, d’aquella part de la societat catalana que vol esborrar el més immediat passat català i que ha fet una aposta decidida per establir a Catalunya i, per extensió a tots els Països Catalans, una nova hegemonia cultural  en llengua espanyola. Al servei d’aquest programa cultural i de creació d’un nou públic lector Sales posa les seves aptituds d’editor, de narrador i de descobridor de vells i nous talents juntament amb la seva dona Núria Folch i Xavier Benguerel. Al servei del programa cultural espanyolitzador trobem els poders culturals tipus Ignacio Agustí i la burgesia que es vol veure cosmopolita i assegura prestigi i uns quants diners a base de donar aire a revistes com Destino, crear premis com el Nadal i atraure futures veus literàries a un i altre cantó de l’atlàntic. I a més de tot això, entorn del grup Godó, Planeta i algunes  editorials petites, com per exemple Kairós, s’esforcen a expandir dues estratègies de gran abast: atraure per a l’escriptura en espanyol tots els talents que puguin, susceptibles de ser captats també per a la literatura en català ( i aquí hi entraria també , com a reforç espanyolitzador,  el conegut “boom” llatinoamericà i la seva utilització com a força creadora naturalment en espanyol)  i escampar la ideologia de que la cultura en català no és una cultura sinó  “una cultureta”, carrinclona, esquifida, localista, tancada, sense futur ni horitzons.
Encara ara ningú, que jo sàpiga, ha fet un estudi seriós i aprofundit d’aquest combat tan desigual i colossal, de les victòries i les derrotes per ambdos bàndols: Sales, des de la seva petita empresa repesca per a la cultura catalana Llorenç Villalonga, publica Rodoreda, Sebastià Juan Arbó, Aurora Bertrana, Amat-Piniella … dóna en català traduccions d’Els Germans Karamàzov, El Crist de nou crucificat, El Guepard, El pont del riu Kwai… en ofereix la seva monumental Incerta glòria però ni  ell ni altres poden retenir un Terenci Moix o guanyar per a la literatura en català un Juan Marsé, un Vàzquez Montalbán… El combat continua encara ara i el premi Planeta n’és un bon exemple quan premia  un Ferran Torrent, una Maria de la Pau Janer con tal de que escriguin en espanyol.
L’altra línia estratègica, la de “la cultureta”,  ha tingut com un dels seus màxims exponents el fill de l’insigne Josep Maria de Sagarra: és un sarcasme suprem que el gran Sagarra hagi donat per fruït el conegut com a Juanitu Sagarra, un dels inventors i propagadors de la teoria de “la cultureta”, exemple suprem de fins a quin punt pot arribar el ressentiment i l’ autoodi envers la pròpia identitat.  A una superba Vida privada, a  unes Memòries meravelloses hi respon el fill amb  Las rumbas de Joan de Sagarra del 1971 on aboca, fruït de la consciència de la seva pròpia mediocritat i la seva impotència creadora,  tota l’ animositat i hostilitat que li suscita una cultura que lluitava per sobreviure.

I davant de l’exposició Continuar el combat l’espectador no pot fer més que preguntar-se admirat i indignat alhora: “cultureta”  La Plaça del diamant? “cultureta” Incerta glòria? “cultureta” la Col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins? “cultureta” Primera història d’Esther? 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *