Mentre el poble estava entretingut amb els preparatius de la visita papal i expressava el seu fervor en pro i en contra de Sa Santedat Benet XVI a la Moncloa, molt discretament, feien una cafè d’amics els enemics oficials el Sr. Rodríguez Zapatero, actual president espanyol en fase de jubilació anticipada, i el seu antecessor el sr. Aznar. De què van parlar mentre xarrupaven els seus cafès? A part de parlar del seus respectius futurs professionals com a lobbistes, van parlar, sobretot, del seu gran tema comú: el futur d’Espanya. I van acordar i pactar unes quantes coses.
Per intuir o saber quines van ser aquestes coses no cal ser gaire llesta: cal seguir per una banda l’actualitat política, sobretot en la lletra menuda, i cal haver seguit els debats cara a cara, sobretot el dels dos aspirants del Psoe i del PP, i fixar-se precisament en allò que no va ser verbalitzat per cap dels dos, és a dir en els temes que van ser obviats perquè ja hi ha un acord de fons bipartidista prèviament decidit.
Dos grans temes no van ser abordats: les aliances internacionals i el futur de l’arquitectura política espanyola amb totes els serrells que se’n deriven.
Respecte al primer tema ni es va parlar, per exemple, de l’ampliació de l’ús de la base militar de Rota per part de les forces armades dels USA, cosa que ha estat efectuada pel tàndem Rodríguez-Chacón amb aquiescència del PP. Aquesta base, situada en un lloc molt estratègic de control del Mediterrani i de l’estret de Gibraltar, tindrà un paper molt important en l’escenari del més immediat futur que afecta la costa sud i sud-est de la Mediterrània: Marroc, Algèria, Tunis, Líbia, Egipte i el vesper d’Israel- Palestina-Síria-Jordània; en l’evolució política d’aquesta zona els USA han incrementat la seva presència per vigilar i actuar a Rota, Aviano (Itàlia), Kosovo…; en una futura guerra Israel-Iran, Rota pot ser un territori clau. Rota a l’oest i Israel a l’est estan farcits de força atòmica. Enmig, un territori de la Gran Bretanya que sempre ha estat segur i fidel a occident: Gibraltar, que, oh sorpresa! no sembla que hagi entrat en l’intercanvi. Què deu haver entrat en l’intercanvi de favors entre Espanya i els Estats Units? el suport a una no fallida econòmica d’Espanya gestionat prop de la sra.Merkel?, el suport incondicional i les gestions internacionals corresponents en favor de la unitat d’Espanya en el cas que els Països Catalans i Euskalherria amenacin seriosament aquesta unitat? L’Estat Espanyol fa anys que està contemplant aquesta possibilitat i està movent les seves peces tenint molt en compte aquesta eventualitat.
Segurament, un cop enllestit aquest acord fonamental entre PP i Psoe, a la Moncloa es va parlar de la unitat d’Espanya, poca broma amb això: s’hi juguen una de les mamelles econòmiques fonamentals que manté satisfeta gran part de la nomenklatura espanyola, manté ben engreixada la corretja de transmissió cap a les elites locals i, per tant, permet mantenir la clientela ben subsidiada. De 16 a 20 mil milions cada any que surten de la butxaca de tots els catalans per fer aquest manteniment! és com rebre tres o quatre plans Marshall anuals de manera permanent! És una bicoca sensacional difícil de deixar escapar. De manera que psoe i pp -que de fet ja formen un pack familiar de govern, fa temps, en forma de matrimoni indestructible que té les seves discussions familiars- es deuen haver posat d’acord en unes quantes coses: funcionar a la pràctica com a govern de concentració
encara que de portes enfora s’esgarrapin teatralment (per això el sr. Duran ja ha començat a dir que veu bé aquest govern de concentració i que vol comptar- hi).
cridar en nom de la crisi a una “aprimament” de l’estat que consistirà en reinventar-se Espanya com a estat unitari centralitzat, recuperar competències de govern i exportar dèficit als territoris colonitzats: aquí començarà una pantomima extenuant entre el govern català i l’espanyol en què aquest pot anar ensenyant mirallets i altres galindaines: una mica de corredor mediterrani, un trosset d’aeroports, un glop de Cacaolat, un mirar a l’altre costat si vols comprar o exportar a l’exterior, una certa pau als Tribunals Centrals; però res de tocar les parets mestres de l’espoliació fiscal, de la llengua única obligatòria, de les “rojas” de diferent format que són el pilar bàsic de l’orgull espanyol. Perquè- pensen amb raó- si toques una paret mestra corres el risc que l’edifici s’ensorri.
Aquest cafè a la Moncloa segurament que no ha estat el primer ni serà l’últim.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Arbúcies per la independència