El PNN Pérez i el funcionari polític Rodríguez il·lustren molt bé les característiques i la història de certs polítics que avui protagonitzen l’escena parlamentària espanyola. Tots dos s’han mogut en els cercles del funcionariat més o menys interí, tots dos han renegat dels seus cognoms paterns, – encara que segurament els ujiers i porters dels ministeris els diuen “Don Alfredo” i “Don José Luís”- però els cognoms que llueixen són els de les seves mares. Les visites a la wikipedia no serveixen per fer-nos una visió més completa de les seves persones i les seves trajectòries; l’un està a punt de sortir per la porta del darrera, definitivament convertit en l’etern penene; l’altra es prepara per a una suculenta carrera de lobbysta. Cap dels dos no ha practicat l’esforç d’anar per les empreses a repartir i defensar el currículum: la seva empresa ha estat l’estat espanyol i el funcionariat de la política de partit.
Fa una colla d’anys els anomenaven professors no numeraris, “Penenes” en clau familiar, amb aquest afany tan espanyol de batejar les coses per allò que no són: no numeraris, ensenyament no universitari, partits no constitucionals…
Un “penene” era una persona que havia acabat uns estudis universitaris, probablement havia escrit una tesi de llicenciatura, potser estava pensant en una tesi de doctorat, però sobretot aspirava a trobar una feina estable de funcionari docent: mentrestant donava classes a un institut de batxillerat o a una facultat universitària a l’ombra d’un numerari agregat o catedràtic; hi havia penenes especialment entrenats a portar la cartera del catedràtic i a riure-li totes les gràcies. Es produïen situacions memorables com per exemple al conegut institut de Batxillerat Joan Maragall de Barcelona on, a la sala de professorat, un penene no ocupava una cadira, si hi havia un catedràtic o catedràtica que es quedava sense seient. És clar que érem als anys setanta del segle passat amb totes les seves convencions predemocràtiques.
En aquests anys 70 n’hi havia milers de penenes llogats interinament (ara se’ls diu interins) perqué s’estava produint una enorme expansió de l’ensenyament secundari obligatori i no obligatori i perquè es començaven a crear noves universitats: eren els efectes de l’incipient “desarrollismo”, de la LLei Villar Palasí i la consegüent i famosa massificació de les aules; els penenes eren la salvació: joves, amb ànsies d’estabilitzar una feina, mal pagats, però pagats, en definitiva: podies ser penene i completar el sou fent classes particulars; si volies ser funcionari docent havies de preparar unes oposicions i concursar anant a l’únic lloc on se celebraven aquests concursos: Madrid, la capital. Milers i milers de penennes omplien la capital traginant expedients, apunts i llibres per intentar guanyar 20 ó 30 llocs de funcionari. Lògicament el sistema va acabar explotant: un concursant que és digués Tortella, per exemple, si tenia la mala sort que per llegir el primer exercici se sortegés i sortís la lletra “A” havia d’esperar dies a que tots els aspirants amb cognoms amb lletres per davant de la T llegissin els seus exercicis i això suposava o tornar a la província i anar i venir a Madrid una pila de vegades (si tenies la sort d’anar aprovant els exercicis eliminatoris) o buscar-te una pensió on esperar el teu torn: tot plegat una despesa insostenible per a la majoria d’aspirants. L’explosió es va produir en forma de rebel·lió i boicot multitudinari als anys setanta i el ministeri de torn va començar a negociar algún tipus de solució: allà va aparèixer, juntament amb altres negociadors i negociadores vinguts de “las provincias” el penene Pérez Rubalcaba , que venia de Cantabria i actuava en nom d’una UGT mig clandestina. Hi havia qui defensava que enlloc del funcionariat (que aleshores es veia com inevitablement franquista i addicte als principios del movimiento) hi havia d’haver un contracte laboral que et lligués a l’ensenyament com un treballador més. El penene Pérez ja tenia aleshores ànima de funcionari gubernamental i allà va començar la seva carrera política. Primer les oposicions es van descentralitzar però l’aspirant no podia triar el lloc on concursar i després va arribar la llbertat de triar el lloc; però la possibilitat de no ser funcionari no va prosperar: suposo que el negociador Pérez es va fer ja aleshores un nom i va entrar al Psoe i a la Complutense, però ja no va arribar a ser funcionari docent sinó funcionari de partit i de govern fins ara que, als 60 anys, aspira a unes “oposicions” a cap de govern espanyol que molt probablement perdrà: mai no deixarà de ser el penene que va començar a ser: portant la cartera del “jefe”, rient-li les gràcies amb més o menys ganes, i, ara, disposat a fer-li una substitució, quan les coses van mal dades.
La trajectòria del funcionari polític Rodríguez és digne d’aquelles novel·les dels espanyols Pio Baroja o Valle Inclán que retrataven la seva Espanya de finals del XIX i començaments del XX: un noi espavilat de Valladolid que comença als 19 anys una trajectòria dins les juventuts socialistes i que, tot just acabada la carrera de dret, ja s’ha fet un nom provincial suficient com per canviar la seva incipient carrera de penene universitari per un escó al parlament als 26 anys. I d’aquí, una carrera ininterropuda de funcionari polític i de diputat fins a optar amb èxit a secretari general del Psoe i a president del govern espanyol. Els catalans coneixem unes quants fets del personatge dignes dels novel·listes abans mencionats: citem-ne només tres de diversa categoria: quan és secretari general del psoe (amb els vots absolutament decisius del Psc-psoe, per cert) es permet ordenar al també funcionari Montilla que destitueixi el seu segon al govern català que s’acabava de constituir: i el funcionari Montilla, flamant president de la Generalitat catalana, i el seu segon, el vicepresident Josep Lluís Carod Rovira, obeeixen, demostrant que un secretari general d’un partit espanyol té més poder real que l’estructura autonòmica de fireta del govern català: quina gran escena hauria pogut fer d’això el gran Valle!. Segon: al barri del Carmel de Barcelona, a causa d’unes obres del metro mal portades, s’ensorren unes quantes cases i s’organitza un gran escàndol: immediatament el President Rodríguez es trasllada a la província i es passeja entre els damnificats repartint condols i gairebé donant diners en mà als veïns agraïts: quina gran pàgina satítica per en Baroja! Tercer: el president Rodríguez, en vista que els subdits de la província s’entesten en voler canviar la seva llei regional, es trasllada a la capital perifèrica i amb gran prosopopeia diu que donarà suport a allò que decideixi el parlament regional; evidentment, ell sap que després això no prosperarà de cap de les maneres perquè ni el seu partit ni el partit rival estatal ho tolelaran; però cal donar peixet a la regió més espoliada de l’estat que engreixa les seves arques gairebé sense protestar i que disposa d’uns polítics submissos i covards. Com va evolucionar aquesta qüestió tothom ho sap: tothom ha vist que els tribunals espanyols i els subsidiaris catalans han substituït amb gran èxit la labor que en altres èpoques feia l’exèrcit.
Ara el president Rodríguez se’n va de la primera línia política i s’instal·la a la ciutat de León, però abans, de manera més o menys discreta ha estat conversant, de jubilat a jubilat de la política, amb el seu antecessor i rival l’antic president Aznar que, des que va deixar la presidència està desenvolupant una lucrativa carrera de lobbista, igual que fa un altre antecessor el president Gonzàlez. L’assessor Gonzàlez avui té l’empresa Ialcom que en tres anys ha facturat un milió d’euros i assessora el mexicà Carlos Slim, l’home més ric del món i fa el mateix amb Gas Natural (per la qual cosa segur que està intervenint en la batalla actual de Repsol); Aznar assessora la Neocon News Corporation, la petrolera Exxon Mobile i ara deu tenir molts maldecaps assessorant la rentada d’ imatge de l’imperi Murdoch. Segur que Aznar i Rodríguez van parlar de plans de futur: Rodríguez, amb el seu invent de l’aliança de civilitzacions i la seva bona entrada al món dels xeics del golf pèrsic/aràbic, amb Turquia, etc. té camp per còrrer: primer farà com Aznar (ja li deu haver recomanat una bona acadèmia): aprendre unes quantes frases d’anglès per anar pel món, i deixar enrera el miserable destí del penene Pérez. O potser aquest és farà assessor d’alguna multinacional de la seguretat mundial…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!