El cas d’aquesta sisena hora escolar de posar i treure a l’ensenyament primari públic il·lustra, millor que cap altra reflexió teòrica que es pugui fer, les esquerdes ideològiques i polítiques i les inconseqüències tant de l’ anterior govern Montilla com d’allò que tan pomposament es coneix com a comunitat educativa, és a dir el conjunt d’organitzacions sindicals d’ensenyament, organitzacions d’associacions de pares i mares més alguns dels anomenats moviments de renovació pedagògica. La incoherència, el desgavell, la demagògia i l’oportunisme envers les famílies, el poc respecte envers els mestres i els infants i el malbaratament forassenyat dels diners públics van presidir aquesta aplicació de la sisena hora. Suprimir-la ha estat una decisió molt sensata.
Totes les famílies catalanes del Principat i, sobretot, aquelles que tenen fills a l’escola pública amb edats d’estar a l’educació primària, s’han trobat , durant aquests últims tres cursos, amb el sistemàtic trastocament dels horaris escolars, primer amb la introducció amb calçador d’una sisena hora lectiva i després, d’ara en endavant, amb la supressió d’aquesta mateixa hora: la nostra escola pública, doncs, és capaç d’introduir el caos en la vida de les famílies, al marge de tots els grans Pactes Nacionals per a l’Educació que se signen amb gran solemnitat.
El cas d’aquesta sisena hora de posar i treure il·lustra millor que cap reflexió teòrica que es pugui fer les esquerdes ideològiques i polítiques tant del govern de la Generalitat que la va posar com d’allò que tan pomposament es coneix com a “comunitat educativa”, és a dir algunes organitzacions sindicals d’ensenyament, algunes organitzacions de pares i mares i alguns moviments dits de renovació pedagògica.
La incoherència, el desgavell, la demagògia i l’oportunisme envers les famílies, el poc respecte envers els mestres i els infants i el malbaratament forassenyat dels diners públics van presidir aquesta aplicació imprudent de la sisena hora. I no utilitzo aquests qualificatius gruixuts perquè si: és perquè la decisió d’implantar massivament, tan si com no, aquella hora de més, reunia tota una sèrie de característiques negatives pròpies d’una administració ineficient, tancada en sí mateixa en les seves teories pedagògiques, incapaç d’escoltar i entendre les veus que sorgien de les escoles i dels mestres més experimentats.
En teoria es pretenien dos grans objectius: equiparar l’escola pública a la privada en nombre d’hores lectives l’any i mirar de combatre i aturar l’estrepitós fracàs escolar.
A la pràctica, per a l’administració, era una manera de donar peixet a les famílies tot allargant de passada la quantitat d’hores que als adults no els calgués estar pendents de la canalla. Pur allargament del concepte d’escola-aparcament , que per a la privada representa un augment de la quota econòmica que cobren. I això té un nom: oportunisme polític, populisme pur i dur. Pretendre que les criatures rendiran millor i aprendran més amb una sisena hora de més d’estada a l’escola és confondre un cop més la qualitat amb la quantitat i tenir una idea ben poc clara del que representa per a una criatura cinc hores diàries d’estudi. Ja és suficient i massa; més aviat afegir una hora més és malmetre les altres hores que han anat carregant els caps dels nostres escolars de sis a dotze anys. Estic convençuda que si s’alleugerís l’horari escolar o es compaginés la base estricta teòrica de coneixements necessaris en llengües, matemàtica i història amb la pràctica i la recerca dins o fora de l’escola, en coneixements de la natura, l’art, la lectura i escriptura,el treball físic del cos , els nostres escolars serien més savis, més equilibrats i més feliços.
Només cal comparar les 790 hores de mitjana europea o les 656 de Finlàndia per adonar-se del disbarat pedagògic que suposava sobrecarregar els nostres infants amb 1.050 hores anuals. Evidentment això no els ha fet més instruïts sinó més cansats i dispersos, més propensos a la baralla i a la indisciplina.
La incoherència d’alguns sindicats ha estat espectacular: fins a sis vagues van arribar a convocar alguns sindicats especialment majoritaris a l’ensenyament en contra de la sisena hora i ara que les noves autoritats l’han suprimida, no deixen de clamar en contra de la supressió en una mostra vergonyosa i absurda d’incongruència i mala fe.
I el desgavell provocat a les escoles, als mestres i a la qualitat en general de l’ensenyament públic no ha estat quantificat encara seriosament ni crec que hi hagi voluntat política de fer-ho; s’han fet algunes recerques per part de la Universitat de Girona, de la Fundació Bofill i de pedagogs, i existeix un ampli anecdotari de situacions estrambòtiques; totes semblen indicar que aquesta hora de més havia creat disfuncions greus en tot el sistema educatiu que van afectar des del batxillerat, a les aules d’acollida i al professorat interí, a les substitucions i a les llars d’infants; es van haver d’habilitar a corre- cuita mestres i professors procedents d’altres nivells i matèries d’ensenyament amb el consegüent descrèdit de l’escola pública i la indignació de mestres i professors. I els conflictes de conducta a les aules, el cansament, la pèrdua de concentració i avorriment dels alumnes van augmentar.
I el malbaratament de recursos públics, ara que hem arribat al moment de les retallades, no ha estat objecte de cap sessió parlamentària ni de pronunciaments crítics de la comunitat educativa; però el cert és que els més de 340 milions d’euros
que ha costat la broma haurien pogut tenir una destinació més eficient invertits en donar suport a totes les coses bones que mestres i professors ja estant fent en l’ensenyament públic, sobretot en atenció individualitzada, aules d’acollida dins dels centres, plans de millora docent, etc, etc.
Ha estat tot plegat una gran pèrdua de temps, d’esforços i diners. La nostra escola no s’ho mereixia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!