La independentista constant

A vegades és cert que una imatge val més que mil paraules: la imatge del balcó del Palau de la Generalitat aquell 20 de desembre  de 2003 conté tots els elements que expliquen el fracàs del tripartit, la deriva del psc-psoe cap al no res, el personalisme suïcida i la manca de projecte sobirà d’ERC i  la irrisòria imatge de poder de l’autonomia catalana

Al centre d’aquesta fotografia històrica del balcó del Palau de la Generalitat de desembre de 2003 veiem  un Molt Honorable català, Pasqual Maragall,  exultant, amb el braç dret extés assenyalant amb l’índex  potser el balcó del davant, el de l’Ajuntament, com dient «per fi som els mateixos a un i altre cantó de la plaça»; a la seva dreta l’ Honorable Carod Rovira, nou Conseller en Cap, aplaudint somrient: tots dos Maragall i Carod Rovira acabaven de pactar el nou govern autonòmic català juntament amb ICV, desbancant per primer cop el govern de CIU; eren la suma de tres perdedors, però ja n’hi havia prou. Ocupaven el balcó de la Generalitat amb tota propietat i rebien a la gent que omplia la plaça; ara bé, al balcó hi apareixen dos personatges més que ni s’havien presentat a les eleccions catalanes, ni tenien cap càrrec en el nou govern català, ni cap càrrec en el govern espanyol: no eren més que el secretari general del principal partit de l’oposició a l’Estat Espanyol  (el Psoe)  i el primer secretari d’aquest mateix partit en la seva delegació catalana (el psc-psoe): el sr. José Montilla, primer secretari del psc-psoe, apareix a l’esquerra de Maragall amb la mà dreta a la balustrada, somrient  i  mirant no cap a la plaça sinó cap al quart  personatge que ocupa el balcó, el sr. José Luís Rodríguez Zapatero, secretari general del Psoe, amb el seu somriure  característic.  Què hi feien aquests dos personatges en un lloc de tanta preeminència, si eren dues simples autoritats d’un dels  partits de la nova coalició de govern? Simplement estaven indicant als catalans de la plaça quin seria l’autèntic poder que dictaria què es podria o no es podria fer a la miniautonomia catalana.

Aquesta imatge del balcó conté en sí mateixa tots els elements que expliquen el fracàs d’aquesta i de la segona coalició, la deriva del psc-psoe, vuit anys després cap al no res, el personalisme suïcida i la manca de projecte sobirà d’ERC, que l’havia de dur a l’actual fracàs i la irrisòria imatge de poder de l’autonomia catalana. Aquesta fotografia en si ja explica el desastre de l’ imminent pla  d’un renovat estatut d’autonomia (la ponència parlamentària que havia d’elaborar el nou text es crearia el 12 de febrer de 2004): amb aquests dos personatges tutelant el nou govern, què més es podia esperar?

Ara, vuit anys després, devorats per les traicions i ganivetades que s’han fet entre ells, cap dels quatre personatges que presidien el balcó no té cap mena de futur polític seriós: tots quatre podem dir que han estat defenestrats balcó avall per la història: el primer a ser eliminat va ser el Conseller en Cap Carod Rovira, després de l’afer de les converses amb ETA,  per ordre del secretari general del Psoe i secundat pel secretari del psc-psoe. La ganivetada final a Carod va correspondre al President Maragall; després el secretari Montilla ja es va ocupar d’eliminar el Molt Honorable Maragall segant-li l’herba sota els peus i, un cop eliminat, va ocupar el seu lloc a la Presidència de la Generalitat, en un únic mandat però, perquè el poble sobirà ja l’ha tornat a un lloc situat entre l’expresidència i el no res. El quart personatge, al cap d’uns mesos (el 14 de març de 2004 guanyava el Psoe les eleccions espanyoles) seria nomenat president del Govern espanyol i després d’un parell de mandats  ara té els dies de vida política presidencial comptats,; va tenir temps, però de fer Montilla Ministre d’Indústria durant uns quants mesos. Faltaven quatre anys perquè el President Maragall estripés el seu carnet del Psc i vuit anys perquè el Conseller en Cap Carod fes el mateix amb el d’ ERC. I encara que no surt a la imatge un altre implicat , el conseller Saura d’ICV a hores d’ara s’ha refugiat al cementiri d’elefants del Senat, després de foragitar-ne la persona de la seva coalició d’EUA,  que li hauria correspost d’ocupar aquesta plaça.

El Molt Honorable Maragall va intentar revolucionar un psc-Psoe ja molt esclerotitzat i no se’n va sortir: l’intent de demostrar que amb una renovació dels estatuts d’autonomia era possible obrir la porta d’una Espanya federal es va saldar amb l’evidència que per al Psoe, el pp i les altres forces polítiques estatals l’única Espanya possible era la de sempre: una, grande i depredadora, la que es comporta amb els catalans de tota mena com una potència colonial i una sangonera constant.

L’honorable Carod no sé si va ser objecte d’una jugada d’estratègia per part dels gudaris , per part de la Guàrdia Civil i els aparells de l’estat o per part del seu propi i incaut envaniment o per totes tres coses alhora. Dels gudaris ja n’hem rebut regals polítics com el d’Hipercor i sabem que van estrictament a la seva; si aquesta vegada ens havien de regalar una suposada pau per serparat al nostre territori, com si, un cop més, indultessin un territori enemic, o bé ens volien d’intermediaris amb l’enemic espanyol, en tots dos casos era un regal enverinat. En tot cas el nostre honorable es va embarcar en una aventura de la qual només en podia sortir o com un heroi polític o com un gos apallissat. Des dels temps de Macià que a un polític no li havia caigut a les mans una oportunitat semblant de demostrar la seva fusta: defensar amb dents i urpes la seva gestió i, sobretot, el seu lloc al nou govern, que li havíem proporcionat els electors i no pas el partit o ell mateix. És en circumstànscies greus que es revela l’autèntica fibra d’un líder: plantant cara al psc-psoe i fins i tot al seu propi partit, apel.lant i fiant-se dels milers i milers de persones que l’havien votat no tan sols no hauria estat defenestrat (el flamant govern depenia d’ERC) sinó que hauria sortit convertit en un líder polític de primera magnitud. Va triar, en canvi, com diu el poeta “la gran vergonya mansa dels lladrucs” “amb foll oblit de la raó que té” i, malgrat els aparents triomfs immediàtament posteriors a la seva dimissió forçada, el seu futur polític com a líder de l’independentisme ja estava tocat de mort. El procés de tota aquesta història va ser particularment lamentable per part dels seus dos protagonistes: Maragall, primer va optar per retirar a Carod algunes competències de la conselleria en cap; el secretari general del Psoe, però, no en va tenir prou: en un comunicat Rodríguez Zapatero va reclamar la sortida de Carod i el 27 de gener de 2004 Maragall obeí i va forçar la dimissió del Conseller en Cap i el 19 de febrer va sortir totalment del govern. Que aquell 12 de febrer es creés la ponència parlamentària que havia d’elaborar un nou text estatutari enmig d’aquestes mostres de submissió a un secretari general espanyol, no augurava pas res de bo per al nou estatut; tot el que va venir després fins a la sentència del Tribunal Constitucional,  sis anys després, ja estava contingut en aquesta història de traïcions i submissions.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!