La independentista constant

Un llibre recent que recomano, abans no s’abati sobre nosaltres l’allau previsible d’escrits sobre la guerra del 14-18: es titula 1913. Der Sommer des Jahrhunderts, en traducció castellana a  l’editorial Salamandra 1913. Un año hace cien años. Florian Illies, l’autor, repassa amb notícies de tota mena, sobretot del món cultural, mes a mes  aquest 1913 preludi de l’apocalipsi bèl·lic. Tot i el sentiment general de canvi i revolució, d’un temps en què tot semblava possible, només el nostre coneixement dels fets posteriors permeten intuir, que tots aquests personatges, juntament amb les masses populars estaven a punt de precipitar-se a l’abisme. 
És conegut l’apunt que va escriure Kafka al seus diaris corresponent a l’1 d’agost de 1914. «Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda, sessió de piscina» com si no s’adonés de l’horror  que ja havia començat!

I són precisament els escriptors els qui millor descriuran la monstruositat i l’absurd d’aquesta guerra global.
I entre els escriptors,-  a més dels memorialistes tipus memòries de Doris Lessing –  hi ha sobretot els novel·listes: Martin du Gard i els seu Els Thibault, Erich Maria Remarque amb Res de nou a l’Oest, Jaroslav HaŠek i El bon soldat Švejk, l’impagable Voyage au bout de la nuit on Céline demostra que els tabús ètics i legals ja no tenen valor i ara es podrà disparar i assasinar un ésser humà, més encara estarà prohibit no fer-ho; John dos Passos explica a la seva trilogia The 42nd Parallel-1919-The big money com les altes finances americanes van esdevenir les autèntiques vencedores d’una guerra que va ser “una bruta martingala” que va fer més poderosos els poderosos; Hemingway canta a A farewell to arms aquella “generació perduda” que després de la guerra ja no aconseguirà arrelar a la societat burgesa perquè a l’edat de 18-20 anys ja ha viscut massa horrors i massa de cara a la mort per poder oblidar. MikhaïlA. Bulgàkov ens introdueix amb objectivitat realista en  la guerra civil d’ Ucraïna entre blancs i bolxevics a La Guàrdia blanca i planteja el problema del compromís dels intel·lectuals i constata la fallida dels Blancs i de l’emigració.

I juntament amb els personatges i l’acció novel·lesca apareixen, molt més creïbles i ajustats a la realitat històrica, que tots els estudis erudits que es puguin fer, la brutalitat i absurditat de la lògica militar i dels comandaments dels exèrcits, la instrucció militar basada en la vexació, el patrioterisme embrutidor, la fragilitat i desfeta de l’internacionalisme proletari, l’esfondrada del pacifisme igualment internacionalista. I els efectes devastadors de la guerra química, els gassejaments i la vida i mort a les trinxeres, la guerra aèrea i el foc i les granades, la desesperació i els bordells per a la tropa…

Aquestes novel·les ens presenten diversos tipus de personatges, lluny dels típics i tòpics  herois guerrers i ens regalen alguns protagonistes immortals: Paul Blumer , el soldat ras, la vida i mort del qual a les trinxeres no serà ni tal sols recollida en el comunicat de guerra diari:«res de nou al front» diu el comunicat del dia; Antoine Thibault, destruïda la seva salut pels gassos, triarà acabar ell mateix amb el seu sofriment.
Tenim, sobretot, el personatge del desertor i els diferents tipus de deserció que practiquen els soldats. La deserció és un tema capital tan important i tan tabú que sovint és escamotejat per la premsa i l’opinió de l’època i que possiblement per això neix la contraposició de la deserció: els monuments “als herois de guerra” i la tomba “del soldat desconegut”. A les novel·les surten des de boicotejadors  a  pacifistes com Jacques Thibault , que en un gest desesperat dalt d’una avioneta vol literalmemnt “regar” el front amb pamflets antibel·licistes, és abatut i no solament no aconsegueix que els soldats paralitzin la lluita sinó que, greument ferit, és pres per espia i rematat per un pobre sergent del seu bàndol. Joe Williams a 1919 deserta i Richard Savage eludeix el front amb influències; hi ha també  a personatges com  Ben Compton que es nega a fer el servei militar, treballa com a agitador i desitja la revolució comunista mundial. El millor personatge, “desertor” sense dir-ho, és el que il·lustra el comportament del boicotejador individual, el bon soldat Švejk: la seva exagerada i còmica obediència a la submissió el converteix en un instrument inútil en mans de tots els seus superiors directes, dels metges, dels capellans militars, de les enfermeres de la Creu Roja i, en una paraula, de tots els elements específics de la guerra. Té aquest personatge genial un implícit sentit de l’absurd enfront a una forma d’existència que sembla escapar a tota coherència i a tot sentiment humà.

I juntament amb el bon soldat Švejk, a la guerra – i als relats novel·lescos-  s’hi practica tot tipus d’insubordinacions, evasions, sabotatges i transgressions, que no són altra cosa que formes de resistència; els transgressors actuen de manera silenciosa, anònima i una doble conspiració de silenci cobreix d’anonimat aquestes accions: Els seus autors no surten als arxius – i sí a les novel·les- perquè , naturalment, no volen atraure l’atenció sobre si mateixos i perquè la seva invisibilitat garanteix la seva seguretat; els funcionaris i militars de grau, per la seva banda, no volen cridar l’atenció sobre el nivell creixent de desobediència, ja que fer-ho significaria córrer el risc d’encoratjar altres persones i deixar en evidència el seu fràgil equilibri moral.

Però, evidentment, no trobem pels pobles d’aquella Europa devastada cap monument al desertor o al pacifista; a finals del segle XX uns anarquistes alemanys van estar passejant per tota l’Alemanya oriental una estàtua de cartró-pedra gegantina que representava un home tallant un bloc de granit: l’obra es titulava Monument als desertors desconeguts de les dues guerres mundials i portava la inscripció següent:«Dedicada a l’home que es va negar a matar al su proïsme». Les autoritats van córrer a prohibir-la.