La trappola

Més enllà de l’histrionisme que caracteritza els dos personatges, hi ha
molta similitud en la manera d’actuar en les respectives etapes de
govern. Per exemple, els dos presumien d’un progressisme radical que
poc té a veure amb la realitat més enllà de la retòrica. També
coincidien en el tema català, en allò de saber i entendre el “problema
catalán”. Espartero, de la mateixa manera que Zapatero, fou aclamat a l’arribar a
Barcelona amb la regència sota el braç. Això els portava a un discurs
imprecís, tebi, amarat de bones paraules envers Catalunya. Quan en
realitat la seva acció política es desenvolupava en el més pur estil de
centralisme radical i il·luminat. En resum, bones paraules acompanyades
del més absolut immobilisme. Llegiu per exemple les següents línies que
“Josep Pla” dedicà al general Espartero; El paral·lelísme amb l’època
actual és extraordinari:

Espartero, regent d’Espanya, es trobà
sense cap enemic apreciable, perquè el qui li podia fer ombra, en el
sentit militar i polític, Narváez, havia emigrat. Ara: el pas del
general progressista per Barcelona demostrà clarament el que era:
primer, no sabia res de res; després, era un considerable demagog i
finalment ho prometé tot i no féu res per realitzar-lo. Els catalans li
demanaren l’enderrocament de les muralles. “Ho farem de seguida, ràpid,
no en dubteu pas!”. Al cap de tres setmanes deia que l’enderrocament de
les muralles havia de ser objecte d’un acord del Consell de Ministres i
de les Corts. Li demanaren l’enderrocament de la Ciutadella com a
estigma del despotisme. “¡Claro! ¡Claro!, el estigma del despotismo, ¡dónde iremos a parar!” Ni parlar-ne. Hem de fer carreteres, perquè les mercaderies resultin més barates, hem de fer el port de Barcelona… “Sí, sí, desde luego, todo se hará y rápido.”
No es feu mai res, ni parlar-ne. Els obrers li deien -a través de
papers raonats- que no es deixessin fer més fàbriques a l’interior del
nucli de Barcelona, que els feia una vida amuntegada i insuportable, i
que les fessin a l’extraradi. “Pero, hombres, por Dios -contestà-, la salud de los obreros es la única cosa que me interesa. Todo lo verán confirmado.” No veieren res, com és natural. Després hi hagué la qüestió proteccionista, en la qual tot Barcelona era interessada.

(segueix…)

I és cert que ja ha plogut molt des d’aquell temps -especialment aquest darrer mes-; avui en dia una discussió entre proteccionistes i lliurecanvistes no tindria gaire sentit. Però si analitzem una mica sí que hi trobaríem l’analogia amb l’època actual. En realitat els lliurecanvistes del segle XIX -la majoria d’ells, catalans emigrats a Madrid-, coincideixen en bona part amb els no-nacionalistes d’avui en dia, no tant en el seu lliurecanvisme, com en una manera de veure l’estat que jo en diria “antiproteccionista”, en el sentit que no creuen que s’hagi de preservar de cap manera la indústria catalana. En aquest sentit coincideix exactament l’anti-catalanisme del segle XXI amb el centralisme del segle XIX. Quan avui en dia ens deixen Catalunya i el País Valencià orfes d’unes comunicacions ràpides, eficaces i barates amb Europa, estan actuant de la mateixa manera que feien els (falsos) progressistes castellans del segle XIX. Només cal veure com en la construcció del ferrocarril es va imposar un sistema radial sense sentit, i en ple segle XXI es repeteix el mateix error amb el TGV. I poc sembla que amb la crisi de transport que estem patint, siguin capaços de veure la fragilitat del sistema i la inutilitat del sistema radial.

I quina lliçó històrica en podem aprendre? El cert és que aviat, tant els proteccionistes catalans, com els lliurecanvistes, s’atiparen del general Espartero. La situació desembocà fins a la coneguda demència del bombardeig de la ciutat de Barcelona per part de capità general de Catalunya, el general Van Halen (no confondre amb aquests). Aquells fets provocaren la crítica de la premsa progressista madrilenya envers el regent, no es podia permetre de cap manera que es bombardegés l’única indústria que tenia l’estat, i els dos militars acabaren marxant a l’exili, cames ajudeu-me.

Diu Pla que aquell bombardeig fou el signe del naixement de la Barcelona moderna. Probablement fou el desarrelament del progressisme espanyol el que provocà el naixement del catalanisme.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!