La trappola

Fa dies que l’Anna li dona voltes a la sensació de rutina que l?atrapa de tant en tant. Ja porta molts anys observant els seus processos i espera de tot cor encertar-la en cada pas que assumeix. Per sort o per desgràcia, està connectada amb el que sent i pensa, i assumeix que en cada decisió presa a la vida hi ha parts agradables i altres parts de responsabilitat que no ho són tant.

Així, de tant en tant, l’Anna m’explica que pateix "xàfecs interns" que li remullen les idees, els somnis li fan bategar el seu cor amb força. Quan això succeeix li resulta difícil trobar persones que entenguin exactament que és el que li està passant, sobre tot perquè cada persona és un món i és poc freqüent trobar qui escolti sense opinar o, tenint en compte com és el qui pateix, no intenti posar-se en el seu lloc però amb la manera de sentir pròpia -quan hi ha parts d’un mateix desconegudes per molta gent que es pensa propera- .

És un desastre compartir un xàfec i rebre respostes concretes. Es tan difícil que algú digui el que necessites sentir, i és dolorós quan persones que aprecies et donen respostes que et fan mal, a vegades la sinceritat ?sempre subjectiva- és com una agulla que s’endinsa, encara que sigui amb la millor intenció. Les respostes només les té un mateix.

El cas és que acabava de patir un xàfec de rutina. Un potent xàfec que l?havia arrasat. A l’Anna no li feia por la soledat, li feia més aviat por deixar de brillar i veure’s envoltada d’un món establert on les emocions autèntiques s?amaguessin sota una rutina forta que es va creant pel mateix automatisme del dia a dia…

Aquella setmana havia dormit malament, havia mentit a molts dels seus amics dient que es sentia bé, havia buscat persones molt properes per comentar alguns aspectes sense la intensitat amb que l’alimentaven, per compartir sense sentir-se massa vulnerable… i per fi… després d’imaginar-se fugint de nou de tot el que acabava de construir, començant de nou altres construccions esperant que no plogués damunt d?aquestes, canviant unes rutines per noves perspectives que ara li eren llunyanes….va tenir la mateixa sensació que es té quan després d?un xàfec d’estiu, després d’aquella intensitat, arriba la calma… (Segueix…).

L’Anna comparava les seves sensacions internes amb la natura; deia que els xàfecs l’ajudaven a créixer. Ella tenia dubtes i sempre havia pensat que era una tara seva pròpia. Tenir dubtes està mal considerat. En aquest món, que construïm entre tots, on busquem la fermesa i l’estabilitat, sembla que els processos són decisions preses sobre les que tirem amunt i desfer-les sigui anar endarrera, perquè el que importa és l?aparença del que s’ha aconseguit. Tenir dubtes, fer viratges en les opcions és signe de debilitat, inestabilitat, vulnerabilitat, inconstància… no és de fiar…

Però a la vida ens plou moltes vegades, quan amb les eleccions que fem, les relacions que mantenim o la soledat que hem escollit, no resulten com en un inici ens havíem imaginat. -Qui pot assegurar que el dubte no ens fa més flexibles o més humans?, – no ens ajuda a conèixer-nos millor, a ser més tolerants i actualitzar els moments?.

Imagino un vaixell amb un rumb pres al sortir de port, però que per l?estat de la mar i els problemes sorgits en el viatge ha d?anar decidint sobre la marxa saltant-se alguns cops el protocol pre-establert.

Quantes vegades, parlant amb l?Anna, no ens hem dit que fugir és retrobar-se de nou amb els mateixos problemes. Que potser tot és dintre d?un mateix. Que aquest món és de somni i que els pensaments ens juguen males passades algunes vegades.

-Saps que he après aquesta vegada, Àgueda? ? em deia- els dubtes em són necessaris per créixer. Jo dubto de tot i trio cada dia si m?agrada el que veig a la meva vida. D?aquesta manera puc donar pas al canvi, perquè cada crisi dóna espai a una transformació o a una comprensió més profunda del que m?està passant. No saps quin descans és per a mi poder cridar TINC DUBTES sense sentir decepció o patiment al meu voltant. És que només poder verbalitzar-ho ja és una enorme sensació d?estar segura del que vull.

Així que si entreu en zona de xàfecs, no us desespereu, respireu, doneu-vos el temps, no us sentiu bitxos estranys i inestables i confieu que tot passa, que alguna cosa teniu per aprendre. La humilitat obra portes impensables. La vida és més que anar a treballar, preparar unes vacances i riure amb els amics….

És un viatge… i com diu l’Anna, "la vida és el que et va succeint mentre t’encaparres a fer altres plans" (ella diu que és d’en "John Lenon" aquesta gran dita, però no n’està gaire segura).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!