La trappola

Un dimarts com si fos dilluns, quarts de nou del matí al Metro. Monotonia. Una noia de mitjana edat llegeix el diari El País, al costat, un home amb posat de filòsof, La Razón. Més enllà un llibre espectacularment gruixut, que acabo deduïnt de l’Ana María Matute. Al mig del vagó, un japonès. De vestit gris i corbata carnosa. Una cartera pesada li estira un braç, amb l’altre envolta la barra central que l’aguanta, i al mateix temps sosté un llibre que sembla que llegeix amb fruïció.

Vint-i-cinc poemes de Vicent Andrés Estellés, puc llegir.

Embadalit, sembla estar gaudint d’alguna cosa realment excepcional. Diria que és l’única persona de tot el vagó amb cara de felicitat, a aquella hora on tothom voldria estar encara al llit. Em fa recordar…

No sap pilot, ni ho sap qui du el timó,

el vent que fa, i segueixen per un

antic costum els camins de la mar.

Així vaig jo, com perdut en les hores,

com navegant que busca far enlloc

que el pot guiar; però la meua nau

sent els embats dels vents contradictoris,

i un cansament de fusta l’escomet.

I llavors s’adona que ja és la seva parada, i ja fa temps que la porta és oberta. El veig corrent cap a la porta abans no es tanqui, tant que gairebé acaba xocant amb una velleta que li etziba un “-Desgraciado!”, mentre ell es va excusant educadament des de fora el vagó.

I així és, si encara queda algú disposat a preservar la cultura catalana, és un japonès.

Tot plegat m’ha fet recordar aquest altre apunt, d’en Partal, “Quan Lou Reed llig Estellés“.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!