La trappola

La trappola che non acciuffa niente

11 de desembre de 2008
5 comentaris

Un cas com un cabàs

Una anècdota de Dalí explicada per Josep Pla. Una bona explicació del perquè de la pèrdua de prestigi de la bufetada com a mètode educatiu. Per molt que ens vulguin fer creure, això no té res a veure amb el mètode Rosa Sensat, sinó que les raons són unes altres, molt més psicològiques. Particularment, jo hauria preferit una bufetada ben trobada, als mètodes de tortura psicològica que aplicaven els meus professors. Tan doctors ells.

  Un dia el notari Dalí em digué: Vaig anar a Barcelona amb en Salvador. Quan vam arribar a l’estació de l’Empalme, en el restaurant de la qual feien unes truites perfectament agradables, vaig dir a Salvador que anés a comprar-ne dues i li vaig donar els diners que valien. Al cap d’una estona tornà i em donà dos llonguets oberts en canal. A dins no hi havia res. “I les truites on són?”. “Les he llençades!” -em va dir amb la més perfecta naturalitat-. “I per que les has llençades?”. “Perquè el groc no m’agrada…” em va respondre amb una convicció de pedra picada. Què li hauria pogut dir? Una bufetada? Vaig quedar astorat. El tren es posà en marxa: vaig quedar dejú de la truita de l’Empalme.
  “Jo tinc un noi -afegí el notari- que no té la més petita notícia de la realitat: no sap ni el que és una moneda de cinc cèntims, ni d’una pesseta, ni d’un duro, ni d’un bitllet qualsevol de banc. Ni idea, compreneu? És un cas com un cabàs. Com s’arreglarà tot això. No ho sé pas… És una qüestió que em fa feredat”.

I així anem, sobrats de geni, anar llençant truites. N’hi ha que desmunten una PlayStation per veure si hi troben homenets electrònics a dins. D’altres es gasten un dineral per fer-se un piercing al mugró, o fins i tot, per fer la revolució, ocupen la mansió d’algun petit empresari del tèxtil del passat, altrament dit, burgès. No es conformen amb poc.

Anem sobrats de genis, el problema, és que no tothom és fill de notari culte i prestigiós.

  1. Fa molts anys vaig veure una entrevista a Dalí a la televisió francesa. A un cert moment, no recordo per què, va demanar que li deixessin un bitllet i li van donar un de cent francs. Va explicar el que havia de dir i al acabar l’entrevista es va embutxacar el bitllet descaradament amb gran cara de desconcert dels periodistes francesos.

  2. Comprenc que l’absència de la truita devia ser molt frustrant pel notari (fa ganes d’escanyar l’artista: ara mateix l’escanyaria amb les meves mans); però n’hi va fer d’altres. Per exemple: una vegada es va masturbar (l’artista) i va posar el producte d’aquella manipulació dins un sobre (ara no et sé dir si el plàstic ja existia). Fos plàstic fos una altra cosa, el notari no tenia pèrdua, perquè el seu fill li va explicar el que era, i hi va afegir una nota: “ara ja no et dec res”.
              El Sr. Dalí el va desheretar d’una manera elegant: va valorar un quadre que el seu fill li havia pintat de petit als preus en què cotitzava hora de fer el testament, i va ajustar de tal manera la taxació, que la legítima, que no es pot negar a cap fill, per indecent que et surti (i aquest n’era el màxim que hom pot ser d’indecent), coïncidia pesseta per pesseta amb la valoració del quadre. Així va fer cabal: el notari tampoc no li devia res, ja.

Respon a Salvador Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!