La trappola

La trappola che non acciuffa niente

17 d'agost de 2007
4 comentaris

Saura i el somni català

Ahir podíem llegir un estudi interessant al diari "El Punt" sobre els ciutadans de l’àrea metropolitana de Barcelona. Mirant el quadre de possibilitats econòmiques es dedueix que un 57,4% dels ciutadans tenen uns ingressos inferiors a 1.050 ? -altrament dits "mileuristes"- import que coincideix aproximadament amb el preu mitjà d’un lloguer d’un pis de 75 m2; Tenint en compte el preu per metre quadrat del pis de segona mà, aquest pis mitjà tindria un preu aproximat de 340.000 ?, que suposarien uns 1600 ? de mensualitat en una hipoteca a 30 anys. Si tenim en compte les recomanacions de no invertir més d’una tercera part dels ingressos en habitatge, i suposant que en qualsevol unitat familiar hi ha com a mínim dues persones amb ingressos, mirant el quadre de possibilitats econòmiques ens trobaríem que aproximadament més d’un un 77% de la població de l’àrea metropolitana de Barcelona no pot (o no hauria de poder) accedir a un habitatge de lloguer, i més d’un 90% no hauria de tenir accés a una vivenda de propietat.

Fins aquí seria la pràctica, la realitat però és que Barcelona és una ciutat que funciona (relativament), les botigues venen, els carros de la compra als supermercats són escandalosos, els pisos s’ocupen i es lloguen amb facilitat, com a mínim fins ara. I tot plegat com es menja? Caldria que es fessin estudis en aquest sentit, de la precarietat de la situació, de l’amenaça de la temporalitat -que no s’està explicant a la immigració-, i sobre tot, de l’escandalós nivell de diner negre que corre per la ciutat. L’Èxit de creixement del que parlava el conseller "Saura" ha repercutit molt negativament les economies més modestes, i en canvi ha augmentat considerablement les fortunes dels més poderosos, no en diuen d’això neo-liberalisme quan arriben les eleccions? Amb aquest govern que patim de fa anys a Barcelona, l’única protecció social és el del control dels mitjans de comunicació per mostrar com en som de feliços.

Adjunto una carta d’ahir al diari AVUI que trobo que l’encerta de ple.

Saura i l’èxit

Em sembla, Sr. Saura, que té una idea molt peculiar del que
significa l’èxit. Tots sabem que el col·lapse que pateix el país en
tants aspectes és degut en gran part a la mancança crònica d’inversions
per part de l’Estat, però vostè a l’entrevista publicada a l’AVUI el
dia 12 d’agost ens explica textualment: "El problema és que Catalunya
en molts sentits està passant un problema de creixement. Fa deu anys
tancaven escoles i ara tenim un milió de persones més. Hem passat de
sis milions de targetes sanitàries a set. L’èxit de Catalunya es
manifesta en la necessitat de més escoles, més targetes sanitàries, més
trens […]. El govern ha d’afrontar aquests nous reptes, que són fruit
de l’èxit del país". Efectivament, tenim tant d’èxit que ens està
matant…

M. Grau

Barcelona

  1. Mendoza no parlava de la ciutat d’avui però avui la vida a Barcelona és precària, un miracle és sobreviure-hi i convertir els condicionals encertats que empres (no hauria de poder…) en presents. Ha mort ja d’èxit, un èxit fet de focs d’artifici i escenografia efímera. Un article oportú per a no abandonar la necessària denúncia. Fins demà!.

  2. "L’èxit de Catalunya es manifesta en la necessitat de més escoles, més targetes sanitàries, més trens […]." (M. Grau)  Més i millors. Si no millora la qualitat, la ciutadania continuarà dedicant una bona part del seu pressupost mensual a l’escola privada (=concertada), a les pòlisses d’assistència mèdica privades, a més d’un cotxe en la família per anar a treballar, llogant habitacions com es feia als anys seixanta del segle passat, etc. Els liberals continuaran defensant un model econòmic sense ingerències públiques… i els intervencionistes seguirem defensant un sistema fiscal potent i just i un sector públic eficient i eficaç… 😉 No serà fàcil perquè ens trobem en la segona fase de la globalització econòmica sense haver sabut (volgut?) aprofitar la primera. PD Si em permets, afegiré alguna dada més sobre el problema dels lloguers: els llogaters comencen a demanar un aval bancari (molt freqüent en Madrid, per exemple) o acreditar uns ingressos fixes mensuals com a mínim de tres vegades el preu del lloguer, etc. I cada vegada es veuen més cartells pels carrers oferint habitació amb dret a cuina… Més diners negres en circulació. ¿Tornem als anys seixanta del segle passat?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!