Darrerament hi han hagut un parell de polèmiques referents al nomenclàtor de la ciutat de Barcelona. Per una banda tenim la “Plaça de Vila de Gràcia“, que enguany perdé la denominació anterior de “Plaça de Rius i Taulet” -amb referèndum inclòs-. I tenim també la polèmica de la demanda d’un carrer o plaça dedicat a “Winston Churchill“, amb partidaris i detractors. Dels segons he llegit algunes crítiques, que em semblarien correctes, referides al passat colonialista del personatge, però desafortunades em semblen aquelles crítiques que apunten a la política de no-intervencionisme respecte el règim de Franco. Més quan a la ciutat de Barcelona, ja sigui per desídia, desconeixement, o conformisme, tenim alguns lamentables exemples en els que fins ara ningú hi ha parat atenció.
Posaré com a exemple el cas del carrer “Cardenal Tedeschini“, que comparat amb el cas d’en Churchill no admet justificació. Federico Tedeschini fou nomenat nunci apostòlic a Madrid l’any 1922, càrrec que mantingué fins pràcticament l’arribada la guerra civil espanyola. Amic personal de Benito Mussolini, donà suport a la dictadura de Primo de Rivera i recolzà la represió del catalanisme i el basquisme dins l’església. És en aquella època quan comença la tradició de nomenar al Principat bisbes que no fossin catalans, així com de fomentar la substitució, als sermons i l’ensenyament religiós, de la llengua catalana per la castellana. (Podeu llegir per exemple el treball “La jerarquia eclesiàstica gironina i la dictadura de Primo de Rivera” de “Lluís Costa”). Durant la República mantingué una posició més aviat conciliadora, fins al punt de recomanar als prelats respecte per la legalitat republicana, probablement per una qüestió més política que ideològica. Defensor aferrissat de Franco, fou l’encarregat de defensar l’Opus Dei davant Pius XII, procés que acabaria amb l’acostament definitiu del Vaticà al règim de Franco, i amb la celebració del Congrés Eucarístic de Barcelona l’any 1.952, on Tedeschini i Franco festejaren la victòria sobre la “Barcelona roja”. (Al final de l’apunt us deixo l’himne del congrés).
Cal dir, el que tinguem un carrer anomenat “Cardenal Tedeschini” es deu només a una imposició i exaltació del règim franquista. Una vergonya per la nostra ciutat. En canvi, les esquerretes, ens tenen ben distrets amb un personatge tan intranscendent com era en Rius i Taulet.
DE
RODILLAS, SEÑOR, ANTE EL SAGRARIO
De rodillas,
Señor, ante el sagrario,
que guarda cuanto queda de amor y de unidad,
venimos con las flores de un deseo,
para que nos las cambies en frutos de verdad.
Cristo en todas las almas y en el mundo la paz.
Cristo en todas las almas y en el mundo la paz.
Como ciervos sedientes que van hacia la fuente,
vamos hacia tu encuentro sabiendo que vendrás;
porque el que la busca es porque ya en la frente
lleva un beso de paz, lleva un beso de paz.
Cristo en todas las almas y en el mundo la paz.
Cristo en todas las almas y en el mundo la paz.
Como estás, mi Señor, en la custodia
igual que la palmera que alegra el arenal,
queremos que en el centro de la vida,
reine sobre las cosas tu ardiente caridad.
Cristo en todas las almas y en el mundo la paz.
Cristo en todas las almas y en el mundo la paz.
José Mª Pemán. Himno
del Congreso Eucarístico internacional de Barcelona 1952
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Home, ens ho deixes en safata: per què no proposem (és un dir, l’ajuntament sempre fa el que li dóna la gana) que el carrer Cardenal Tedeschini es digui carrer Rius i Taulet?