La trappola

El comte de Fontaine, maleïnt l’altivesa de la seva adorable filla Emilie -l’última de la nissaga que li queda per casar-, tracta de fer-li entendre que ja és hora que es decideixi per un dels nombrosos pretendents que ella rebutja burlescament. Intenta fer-li veure que la dot que li pot reservar, no dóna per gaire, i hauria de rebaixar les seves aspiracions, sempre massa elevades.

– Filla meva, no menyspreïs mai aquells que t’estimen. Sabeu que no hi ha millor que els pobres per generosos! Els rics tenen sempre excel·lents raons per no abandonar vint-mil francs a un parent. Així que no t’enutgis, petita meva, i parlem raonablement. Entre tots els joves disponibles, no t’has fixat en monsieur de Manerville?
– Oh, ell diu zeu en lloc de jeu, i es mira sempre el seu peu que creu massa petit, i se’l remira! A més, és ros, i no m’agraden els rossos.
– I, monsieur de Beaudenord? 
– No és pas noble. És lleig i gras. Això sí, és moreno. Caldria que aquests dos messieurs s’entenguessin per juntar les seves fortunes, i que el primer donés el seu cos i el seu nom al segon, que conservaria els seus cabells, i llavors…, podria ser…
– Què tens a dir de monsieur de Rastignac?
– Madame de Nucingen n’ha fet un banquer, digué ella maliciosament.
– I el vescomte de Portenduère, el nostre parent?
– Un mocós que balla malament, i a més sense un ral. En fi, pare meu, em parles d’uns sense cap mena títol. Jo voldria com a mínim ésser comtessa, com ho és la mare.
– No t’has fixat llavors en ningú aquest hivern que…
– No, pare.
– Què és el que vols llavors?
– El fill d’un pair de France.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!