La trappola

La trappola che non acciuffa niente

12 de maig de 2008
1 comentari

Nacionalitarisme

Aquest apunt és un text de Rovira i Virgili que serveix com a complement de l’article “El nom de la cosa” del bloc “Temps d’incertesa“.

En el segle dinovè el mot “nacionalisme” serví, de bon començament, per a designar els moviments de reivindicació nacional per part dels pobles oprimits o dominats. Hom parlava de nacionalisme irlandès, del nacionalisme polonès, del nacionalisme txec, i eren anomenats nacionalistes els patriotes d’Irlanda, de Polònia, de Bohèmia.
Hom entenia per nacionalisme l’ideal d’unitat i llibertat de les nacions veritables, diferents dels Estats oficials.

A finals del segle nasqué a França una altra accepció de mot, la significança del qual fou deformada en el sentit del fanatisme patriòtic i de l’oposició agressiva a altres pobles i fins a l’esperit universal. Aquesta accepció fou introduïda per Maurice Barrès i adoptada pels homes de l’Action Française, especialment per Charles Maurras. I avui és corrent a tot el món parlar del nacionalisme francès, alemany, italià, polonès o serbi, per a significar sentiments i principis que no són ja diferents, ans bé oposats per diàmetre als sentiments i principis que proclamen el dret de les nacions autèntiques a la llibertat.

Mentre que per un costat creix l’ús del mot “nacionalisme” en l’accepció barresiana o maurrasiana, per un altre costat minva el seu ús en la primitiva accepció pel fet d’haver aconseguit la plena llibertat nacional la quasi-totalitat dels pobles que per ella lluitaren i d’haver desaparegut per tant el caràcter reivindicatori de llurs respectius moviments. Un escriptor francès pertanyent al grup ideològic de l’Action Française, René Johannet, ha proposat d’evitar els equívocs a què donà lloc el doble sentit dels mots “nacionalisme” i “nacionalista” amb l’adopció dels mots “nacionalitarisme” i “nacionalitari” aplicats al sentit corresponent al principi de les nacionalitats; els nous termes, de fonètica una mica dura, no han tingut gaire acceptació.

Jo he preferit, doncs, de conservar el pristí sentit al terme “nacionalisme”, tot expressant ben clarament aquesta significança; però he substituït molt sovint el mot “nacionalista” pel de “nacional“, que té per si mateix tota la força expressiva del sentit que li dono. Dir, per exemple, “català nacional” és tant com dir “català nacionalista“, i crec que és dir-ho d’una manera més pura i més clara. Així mateix fóra desitjable que el mot “catalanista” pogués ésser substituït pel de “català“; però avui hi ha encara molts catalans que no són catalanistes, que no són catalans nacionals, que no tenen consciència de la pròpia personalitat distintiva, i per això no és convenient ni prudent de renunciar tot seguit a l’ús del mot “catalanista” que, a desgrat del seu caràcter de limitació geogràfica, té un noble valor d’idealitat. El catalanista és el català amb consciència nacional. I quan la generalitat dels catalans tinguin aquesta consciència, no caldrà fer a Catalunya la distinció interior que el mot “catalanista” implica.

A.Rovira i Virgili
Barcelona, febrer de 1932

  1. Això podrias dir que ha estat escrit avui mateix.

    Per a evitar confusions i manipulacions de llenguatge podriem parlar d’independentisme que és un concepte més clar i no donat a gaires ambigüitats.

    Mercès per la informació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!