La trappola

La trappola che non acciuffa niente

17 de juliol de 2006
0 comentaris

Menjant préssecs


Recuperant un altre post antic que l?editor havia deixat fet un nyap, és un text de Cecilia Santini, així que de pas aprofito per felicitar-la, avui és el seu aniversari.

Buon compleanno Ceci!
Ti voglio bene!

Aquest cap de setmana he estat a Milano Marittima, a fer el cangur. He sortit divendres pel matí i he tornat diumenge. El tren cap a Milano Marittima recorre un bon tros de "Campagna Emiliana", la més important zona agrícola del país i la de la fruita. Divendres feia sol, una calor sufocant i tantes coses per canviar en aquest país, al tren hi mancava l’aire condicionat. Per una avaria mecànica hem sortit amb una hora de retard, el trajecte semblava tranquil, viatgers avorrits badaven fora les finestres pensant qui sap què. Ningú parlava, excepte un xicot davant meu, que amb mòbil en mà donava indicacions sobre l?hora d?arribada en una llengua incomprensible, un dialecte italià del sud. He alçat la mirada mecànicament a les seves paraules, i he notat que tenia un tatuatge sobre el braç dret amb un gran cor vermell, hi havia escrit "Perdonami mamma". Just en aquell moment el tren s’ha aturat. Immòbil al ben mig d’un immens camp de presseguers. S’escoltava només el cant de les cigales. Després una veu mecànica ha advertit que el tren tenia una avaria i estaríem aturats per una estona. Ha passat el revisor, una mica acalorat en el seu uniforme, el noi del tatuatge l’ha agafat per la solapa i li ha dit amb mirada amenaçant que estava ja cansat dels continus retards del tren, si l’avaria no s’arreglava ràpid se les veuria amb els seus punys, que li podien fer molt de mal. Tots els passatgers incrèduls amb aquelles paraules s’han fregat els ulls sorpresos, el revisor ha empal.lidit per un moment, després ha recuperat el control de la situació, s’ha alliberat de la seva estretor i ha sortit per controlar l’estat de l’avaria. Un senyor simpàtic que seia al meu costat, per des-dramatitzar, ha començat a relatar quantes vegades el seus trens tenen freqüentment retard, a la seva explicació s’han ajuntat la resta de passatgers, tants que finalment al nostre vagó tothom la feia petar, trenta persones xerrant animadament. Semblàvem un grup de companys de feina en sopar d’empresa quan només érem un grup de persones totalment diferents i desconegudes: Un noi irlandès que viatjava per Itàlia sòl, un empleat de banca que començava les vacances, la directora d’un museu, el noi tatuat que parlava cridant i renegava afegint dues paraulotes a cada frase, una parella en viatge de noces, un grup de colònies amb les motxilles de retorn de les vacances, el venedor de pells, el senyor simpàtic que feia de representant de productes de mecànica… Finalment, cansats d?esperar, hem sortit del tren encara aturat, creuades les vies hem començat a recollir els préssecs dels arbres -pobre pagès!- i a menjar en un pic-nic improvisat. Prop de mig hora després hem re-iniciat el viatge, lentament. En arribar era trista d’haver de baixar d’aquell tren.

Cecilia Santini.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!